Opening night

No fa gaire sentia Angela Volpini dient que, per ser una mica més feliç, cal escoltar-se i, un cop s’ha descobert què es vol, fer-ho. Qualsevol que no sigui un ingenu veurà de seguida que no és tan fàcil. Saber què vols, què vols de veritat. I, quan ho saps, o quan et penses que ho saps, portar-ho a la pràctica, que pot voler dir deixar la parella, canviar-se de continent o fer una tria professional que sospites ruïnosa.

Quan era petita, desitjava intensíssimament tres coses: ser pèl-roja (com l’avi que no vaig conèixer), tenir un piano (i saber tocar-lo), i escriure. Llavors no havia sentit mai què deia Volpini, però íntimament sabia que només podia ser feliç perquè estava segura, no en tenia cap dubte, que aquests tres desitjos es complirien. El darrer, contra el que podria semblar, va ser el més fàcil. Només calia un full blanc i un llapis, fins que va arribar la màquina d’escriure, fins que van arribar els ordinadors. Carpetes plenes de contes, primer carpetes tangibles, després carpetes figurades a la memòria del portàtil. Escriure com una altra manera de llegir, o com una altra manera de viure.

Els altres dos van haver d’esperar molt de temps, fins que vaig ser gran i vaig poder anar a la perruqueria tota sola, fins que vaig ser gran i vaig deixar d’escoltar els homes que em deien com odiaven els tints, fins que vaig ser gran i em vaig atrevir convertir-me en el que la meva pell blanca i la meva cara pigada feien evident: havia nascut per ser pèl-roja i el castany era només un camuflatge temporal.

El piano també va acabar arribant, tot i els dits massa curts i la poca traça. Tocar peces fàcils hores i hores i hores, fins que més o menys sonen, i anar-les repetint per no oblidar-les. Tocar Bach i desitjar que no existeixi l’altra vida o que, si existeix, no hi hagi manera que em senti destrossar-li les partitures.

Arribar als trenta-cinc amb els somnis d’infantesa complerts dóna molta feina, perquè cal pensar-ne més per omplir l’altra mitja vida que, segons les estadístiques, m’ha de tocar viure. Però per aquesta data especial en què La mala reputació arribava a les mans de qui la volgués, vaig voler escoltar-me i fer exactament el que em vingués de gust. Era complicat, perquè necessitava la complicitat de força gent, però els amics s’hi van prestar encantats i els que encara no són amics però sospito que acabaran sent-ho, també.

Així, imagineu-vos la llibreria Documenta, que va fer néixer el meu primer llibre de narrativa, plena d’amics (de feines diverses, de la universitat, de l’institut, de l’escola). Imagineu-vos un editor que ha fet coincidir el dia de sortida del llibre amb el del meu aniversari. Imagineu-vos una dona que em va marcar amb la seva manera de llegir, un amic que posa la veu a un conte, una amiga a qui no havia vist mai vermella llegint un paràgraf dens, una dona que canta.

Si he trigat tants dies a explicar-vos tot això potser ha sigut per aquella prevenció que t’ensenya l’experiència. This too shall pass, les males estones, com els moments de joia. Però passen els dies i, quan em desperto, hi ha els cabells ataronjats, el piano, els llibres. Hi ha, fins i tot, coses que no havia somiat i que ara no m’imagino fora de la meva vida. No havia gosat, de petita, desitjar l’amor, perquè l’amor feia mal i era incomprensible. I, en canvi, com s’escampa en forma de fills, parella, amics. Aquesta família peculiar que em faig a mida.

Escoltar-te, doncs, i fer el que vols, si et deixen. I, un cop que ho has dut a la pràctica, acceptar l’error, si ho era, o abraçar la joia, si n’hi ha, o buscar-te un altre somni, si cal. De moment, tinc còmplices que m’hi animen. This too shall pass però crec que recordaré molts anys aquell moment en què vaig ser lliure.