parole, parole, parole

La prova del delicte

In inficcions on 26 Setembre 2012 at 11:48 pm

Aquella nit en Marc va arribar tard a casa i va dir-li a en Claudi que s’havia hagut de quedar a la feina. Era veritat i segurament en Claudi se l’hauria cregut, en part perquè no tenia cap motiu per no creure-se’l però, sobretot, perquè no li agradava imaginar fantasmes. Si no fos…

L’olor d’ella, que se li havia enganxat al coll de la camisa quan s’havia acostat a saludar-lo i s’havia quedat un moment més del que calia sentint-li aquell punt deliciós, entre la galta i el coll, amb els llavis. No el rastre del rouge, que havia desaparegut quan ella va passar-li els braços per les espatlles, potser amb massa familiaritat, en acomiadar-se. No les mirades que havien creuat mentre parlaven de feina. No el tacte de les mans d’ella, que havia tocat un moment en agafar-li un dossier. Encara li cremaven la pell, els dits, els ulls, però no es notava i, en tot cas, en Claudi no s’hi hauria fixat, normalment. Només l’olor d’ella, que avui s’havia posat un perfum intens que s’enganxava a la roba i trigava dies (o rentadores) a marxar.

L’SMS de propaganda que en Marc va esborrar només de llegir-lo i que en Claudi no va trobar quan va espiar-li el mòbil mentre ell es rentava les dents. “Esborra els missatges”, va pensar. “Amaga alguna cosa. I aquesta olor…”.

En Claudi no el va creure i es va presentar al despatx a mig matí, per sorpresa, amb dos croissants i un somriure fals, i va entrar sense trucar a la porta. Hi havia en Marc, sol, perquè aquell dia no havia quedat amb ella ni amb ningú, mirant la pantalla, fent veure que treballava però pensant en ella, en les seves cames encreuant-se quan estava cansada, en la manera com es posava un dit a la boca, sense fixar-s’hi, quan pensava.

En Marc estava sol al despatx i va alegrar-se genuïnament dels croissants, fins i tot d’en Claudi apareixent, imprevist, al llindar de la porta, instal·lant-se a la taula, col·locant els gots de paper plens de cafè amb llet a l’estil dels americans.

En Claudi no va dir res quan va veure a terra l’anell que ella s’havia tret el dia abans. Tenia el costum de treure-se’l per escriure, però en Claudi no ho sabia, perquè no la coneixia. Va imaginar-se-la (cos inconcret, sense cara) arrapant-se-li al cul a sobre la taula. Va imaginar-se-la mossegant-li l’espatlla, mirant de no deixar cap marca. Va pensar que era per treure’s de sobre l’olor de sexe, i no només perquè estava cansat, que en Marc s’havia dutxat només d’arribar a casa.

En circumstàncies normals, en Claudi no hauria sospitat res. En Marc i ella haurien fet avançar, lentament, a cop de paraules interpretables camuflades en missatges de feina, una història que feia temps que es veia que acabaria sent. S’haurien trobat a mitja tarda en un hotel, o haurien anat a casa d’aquell amic d’ella que li deixava les claus quan li calien. Hauria durat poc, tres o quatre setmanes, no gaire més.

En circumstàncies normals, ningú no hauria pres mal. Però ara en Claudi ho sospitava, ho sabia, abans que ells.

Advertisements
  1. Ufffff! molt bo! Et felicito!

  2. Genial Bel!! Besades, Amanda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: