parole, parole, parole

I would prefer you not to

In inficcions on 8 Agost 2012 at 9:56 pm

El primer cop va ser un gest reflex, gairebé innocent. Vaig veure l’home que llençava el paper a terra i continuava caminant com si res, i em va sortir de dins. El vaig recollir i l’hi vaig llançar al cap. No li vaig fer mal, evidentment, però es va endur la mà al lloc de l’impacte amb un gest sorprès que em va alegrar el dia. Es va ajupir, va recollir el paper i el va llençar a la paperera.

Al cap d’uns dies, mentre esperava el tren, una dona fumava impunement a l’andana, a sota el cartell que ho prohibia expressament. El fum em venia a la cara, m’omplia la boca del seu aire brut barreja de trens i quitrà i calor mal païda d’onada sahariana. Vaig mirar-me el paquet de pipes que havia comprat per vestir l’espera. Vaig mirar-me la mà on guardava les clofolles fins que s’omplia i m’atansava a la paperera a buidar-la. Vaig acostar-me a la dona. Vaig anar-li llançant, una a una, totes les clofolles.

Després del desconcert va haver-hi crits. No només de la dona, també d’alguns que li feien costat. Altres entenien què passava, entenien que les clofolles són més consistents que el fum, però no més molestes, i em van aplaudir. Va arribar el tren. Vaig marxar.

El cas és que vaig començar sense adonar-me’n. En silenci, mirant de no destacar. Sense mala bava, simplement cansada de deixar-me fer, de respectar les normes que els altres no consideraven importants. Quan algú posava la música massa forta en un espai públic, em posava a cantar ben alt. Quan algú escopia al carrer, li escopia a la cara.

Em van apallissar moltes vegades. Normalment no era greu; sóc una dona menuda i amb aire fràgil i acostumava a passar algú que m’ajudava. Un parell de costelles trencades, algun trau a la cara, blaus. Sobretot m’insultaven.

Aquí ja no. Aquí hi ha un horari per a totes les coses, terres nets, pastilles blanques. Aquí la gent crida de tant en tant, però no és tan terrible. Juguem als escacs i fem manualitats i un cop al mes passa una doctora que em pregunta com va. Jo li ensenyo els retalls de diari que he anat col·leccionant; gent que fa el que feia jo, però que tenen un nom i una web i fan comunicats de la guerrilla per la convivència urbana.

De nits, quan no puc dormir, penso que potser, algun dia, el món serà un lloc tan endreçat com aquest on visc.

Anuncis
  1. Vull ser-ne guerrillera! 🙂

  2. M’ha agradat molt.
    I entre el món manicomial oficial i el món manicomial disfressat de món normal no n’hi podria haver un de menys dallonses?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: