parole, parole, parole

Anissos

In esvoranc on 20 Març 2012 at 3:19 pm

Hi ha aquesta repetició, com un mantra, que prodigues a cada moment: “sóc feliç, sóc molt feliç, sóc tan feliç, no havia estat mai tan feliç”. Hi ha la repetició que em fa pensar (perdona la impertinència) que vols convèncer algú (segurament, et vols convèncer a tu) que efectivament és així. Hi ha el relat fotocopiat de dies i dies i tòpics i tòpics, hi ha la narració d’una felicitat perfecta que no admet matisos ni ombres ni dubtes. És una mica una felicitat Disney, ho has d’admetre. Una felicitat de cartró pedra en què els bons són tan bons i els dolents són tan dolents que, la veritat, sembla una història d’estructura simple i tall clàssic, en el pitjor sentit de les paraules. Sembla, sincerament, que no t’hi estàs esforçant gaire. O que t’hi estàs esforçant massa.

I llavors, una petita esquerda. No hi vols donar importància, és només una nit d’insomni, una nit com tantes altres. Una nit que aprofites per fer feina, per mirar el teu amor com respira. Aprofites per fer coses perquè reflexionar podria ser perillós. Reflexionar per què la inquietud, el mal d’estómac, la migranya, les mans suades, tornen avui com tantes nits passades et podria dur a la conclusió que sí, que hi ha una esquerda, i que no n’hi haurà prou de continuar fingint per tapar-la.

Jo tinc esperança en aquesta esquerda. Tinc esperança que doni complexitat a l’obra, que hi afegeixi ombres que faran més brillants encara els colors d’aquesta primavera que, impassible a la teva cantarella mecànica, esclata en sol i en núvols i en previsió de pluges que no sabem si cauran però que ens obliguen a arrossegar el paraigua. Tinc l’esperança (altruista, totalment gratuita, més que prescindible i que, n’estic segura, prefereixes ignorar) que l’esquerda està bé perquè, si en algun moment t’obliga a escoltar-la, t’obrirà potser la porta d’una felicitat menys plana. Una felicitat en què cap el dolor i la tristesa, una felicitat que no tanca els ulls a tot allò que, al nostre voltant, davant i darrere, en singular i en plural, podria enfonsar-la. Una felicitat sostenible, si no sostinguda ni eterna ni fàcil ni amable.

Potser no sé de què parlo. Potser tens raó i la perfecció no és tan freda com em sembla a mi, que no he sabut acaronar-la. Potser m’equivoco i, llavors, d’aquí a molts anys, em diràs que l’insomni no era esquerda i que l’esquerda no calia i que continues feliç, molt feliç, tan feliç, tan feliç com mai. Tants caps tants barrets, diràs, i és possible, t’és possible, viure en el parc temàtic en què tothom somriu i no hi ha cues i les atraccions no cauen. Però permet que desconfiï. Perquè estimar la imperfecció, saber que cada esquerda és necessària i que conforma tant com els traços ferms la bellesa del paisatge, és l’única manera que he trobat de fer la vida suportable. I, des d’aquí, el retaule que pintes sembla, si no indesitjable, sí poc interessant. Com un conte de fades que ja saps com s’acaba i que saps que t’oculta què passa després dels anissos. Com una telecomèdia de riure enllaunat. Com el dringar buit d’una moneda falsa.

Anuncis
  1. Buscava com esciure “onzemilè” i he arribat al teu post https://belolid.wordpress.com/2011/09/27/onze-mil-cent-onze-motius-per-escriuret/

    i llegint-lo, m’has atrapat tant, que crec que a partir d’ara et llegiré sovint.
    Aquest escrit d’aquí dalt, el trobo sublim.

  2. tope guay!!!

  3. jo tb mabia perdut pero ha valgut la pena llegiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: