parole, parole, parole

I si canto trist…

In és música viure on 1 Març 2012 at 11:37 am

Quan s’acaba una relació hi ha tot un seguit de “danys col·laterals”, tot de gent que havies après a estimar i que, de sobte, desapareixen de la teva vida. La majoria de gent ho viu quan se separa de la parella i se li fa incòmode continuar relacionant-se amb familiars i amics “de l’altra banda”. Jo ho vaig viure primer quan em va abandonar el meu pare, sent una nena, i després quan vaig abandonar la meva mare, sent una dona. Tot i que el conflicte fos amb els progenitors, deixar de veure’ls va comportar perdre els cosins amb qui havia jugat moltes tardes de dissabte, les tietes que m’havien abraçat, els tiets que em feien riure. No és que tinguéssim res els uns contra els altres, és simplement que les persones tendim a fugir de situacions complicades.

Quan dimarts vaig rebre la trucada d’un cosí que jo recordava com un adolescent i que ara tenia veu d’home trencat per la mort de la seva mare, vaig pensar molta estona si havia d’anar al funeral. La meva tieta, la que em feia entrepans d’embotits guardats en tuppers de colors, la que em deixava jugar al pati si no feia malbé les plantes, la que renyava el meu pare perquè em portava als bars, la que va cuidar els meus avis fins que van morir, havia mort, massa jove.

Tota la nit vaig pensar en qüestions pràctiques (com organitzar-me el dia amb els nens, la feina, les reunions…) que amagaven en realitat el dilema emocional entre no remoure aigües que fa temps que semblen calmades i sacsejar una mica la barca, a veure si es pot prendre un rumb millor que porti a millors platges. I una conversa de fa uns mesos amb L., la seva veu mirant-me als ulls i dient-me que nosaltres som valentes, que nosaltres no amaguem el cap sota l’ala, que nosaltres exigim un lloc al món amb cada acte, em va convèncer que el millor camí no sempre és el més fàcil, i que valia la pena deixar la feina i fer uns quants quilòmetres per dir adéu a una part de la meva infància.

No va ser fàcil trobar, de cop, reunits en el dolor, tants personatges que han poblat molt de temps records llunyans. No va ser fàcil abraçar el que havia sigut el meu tiet preferit i dir-li que ho sentia molt, i sentir que s’emocionava de veure’m una dona plena i lliure, de veure que havia trencat moltes cadenes per acompanyar-lo una estona. No va ser fàcil saber que la seva vida havia continuat sense mi, com la meva havia continuat sense ells, i que hi havia un forat de vint-i-cinc anys en què havien passat tantes coses que el resum es feia absurd. Jo tinc dos fills, jo també, els meus tenen tants i tants anys, els meus són bessons, la feina va bé, m’han dit que escrius llibres…

I, entre les converses d’ascensor, alguna confessió emocionant, una abraçada més intensa, una mirada que acaba desembocant en plor.

Si avui canto trista és perquè, per segona vegada, he perdut una tieta, ja de manera irreversible. Si canto trista és perquè he perdut massa gent en batalles que no anaven amb ells. Si canto, però, és perquè potser un diumenge m’acostaré a veure el meu tiet preferit, o algun dels cosins i els seus fills, i potser tornaran a néixer ponts allà on ara hi ha, només, distància. Perquè cantar és gairebé una obligació sota aquest sol que esclata.

Advertisements
  1. una abraçada, besarkada bat.

    x.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: