parole, parole, parole

Una chica como yo en un sitio como este

In cròniques de la veritat aparent on 27 febrer 2012 at 11:14 am

Arriba un dia que penses que l’esquena no et faria tant de mal si et moguessis de davant de l’ordinador de tant en tant, que intentes encabir aquells texans que et quedaven tan bé i no hi ha manera de cordar-los, que veus amb horror com les cuixes de la teva mare s’estan convertint en les teves. I t’apuntes al gimnàs. En plan “ei, no passa res, la gent sense cap mena de sentit de la coordinació també pot fer esport” i tal. I així com es va trobar una noia com jo en un lloc com aquest, amb tot de proves que he anat superant com he pogut aquests dos mesos escassos que fa que hi vaig.

Prova número 1: el calçat. Efectivament, des que a l’institut ens torturaven amb educació física obligatòria, no he tornat a tenir vambes. Això són gairebé vint anys. No tenia ni idea que no existeixen les vambes tot-terreny, com abans; ara cal decidir entre trekking, running, jogging i no sé què més. Al final, desesperada davant de tantes possibilitats, me’n compro unes qualssevol, de les menys cares, simplement perquè m’agrada el color.

Prova número 2: aerostep, boshu, Feldenkreis. A l’horari de classes del gimnàs hi ha paraules que no es coneixen ni al Termcat. Acabo entrant a la primera classe que trobo, i mitja hora més tard en surto, farta d’ensopegar amb l’step i totalment frustrada perquè sóc l’única persona de les vint que hi ha que no sap què ha de fer quan el monitor diu “mambo” o “inicial”. Per sort, a còpia de practicar l’assaig i error, acabo descobrint la monitora que crida menys, la que té pietat dels inútils com jo i ens explica les coreografies, i les classes “exprés”, fetes expressament per a pobres descoordinats que no poden recordar més de cinc passos seguits.

Prova número 3: em sones d’alguna cosa, oi? Quan es va al gimnàs de la feina el normal és trobar-hi gent de la feina. Per sort, la UAB és tan gran que ha costat dos mesos que passés. Finalment arriba el dia, però, que tota suada a sobre una bicicleta estàtica, veus de reüll un senyor que et sona, definitivament. No és cap alumne, per sort. És un tècnic. Tots dos mirem de mirar cap a una altra banda i ens ignorem civilitzadament. Quan me’l trobi per la facultat faré veure que no l’he vist en calça curta, si ell fa veure que no m’ha vist panteixant no gaire dignament.

Prova número 4: a la dutxa! L’únic problema és que no sé gaire on mirar perquè no es noti que em costa molt no mirar les desenes de parells de pits descoberts que es passegen al meu voltant. De debò que no és res sexual, és simplement que… costa no fixar-s’hi. I una noia em demana una mica de xampú, tan naturalment, i jo només puc pensar “mira-la als ulls, mira-la als ulls”… fins que m’adono que ella també m’està mirant a mi a una alçada sospitosa. Glups.

Prova número 5: addicció. De sobte, no tens forat a l’agenda. Feina, escola, vida social… I et trobes desesperada, pensant que si avui et lleves a les sis podràs acabar no sé què i tenir un forat al vespre, sempre que quedis una mica més tard amb no sé qui… El sistema t’ha engolit, ets oficialment addicta a una estona diària d’humiliacions diverses que, no saps ben bé per què, t’acaben fent sentir millor.

Qui ho havia de dir…

Advertisements
  1. La meva primera experiència al gimnàs va ser similar, però jo no vaig caure en què calia comprar equipament nou. Vaig aparèixer al DIR del costat de casa amb unes vambes blanques de feia 10 anys, un pantaló de xandall gris ample, una samarreta de l’Snoopy encara més ample i llarga, i una dessuadora amb caputxa, amb una cua de cavall per aguantar-me el cabell. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que les dones portaven vambes modernissimes i de sola amb forma anatòmica, pantalons ajustadíssims i tops per comptes de la meva disfressa grunge-sport, es maquillaven i duien uns cabells estupendos. Fins i tot les dones amb un cos poc agraciat seguien aquest corrent. Estaven guapíssimes i jo em sentia com un pingüí allà al mig. Els temps canvien, la gent s’arregla per fer esport.
    Res, vaig acabar la baixa maternal i ho vaig deixar estar.

  2. Sobre el vici del gimnàs que comentes, l’altre dia li vaig sentir dir això al sr. Leopoldo Maria Panero: “el intercanvio de humillaciones […], más que el intercanvio mercantil, es lo que estructura la sociedad”.

  3. Tinques compte,jo vaig començar mes o menys com tu,en compte de mirar pits miraba un altre organ reproductor de la anatomía masculina,(us heu adonat que sempre la del veí sembla mes gran o bonica)
    Ara no deixo de parlar de joging,spinning i altres….acabats amb ing
    De començar dietas hiperproteicas,hipercaloricas etc…repletas de una varietat de gustos indescriptibles……
    I tot per mirarme al mirall i comprobar que el cos megamusculat, i fibrat que m’ha costat tantes horas de sacrifici,nomes li agrada a dones a las cuals no m’acostaria ni en el cas d’una borratxera considerable…..per sort o per desgracia les meves borratxeres superan normalment aquest nivell i el meu nou cos de gimnas fa la resta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: