parole, parole, parole

Com l’arròs dels diumenges

In inficcions on 30 Novembre 2011 at 8:34 pm

L’escriptor inconegut guarda l’arxiu amb contrasenya. La seva dona no li remenaria mai l’ordinador perquè sospita que tot el que fa és immensament avorrit, però ell no ho sap i no voldria arriscar-se a ser descobert. Tanca el portàtil, es treu les sabatilles, es posa les sabates, crida el gos. Li posa la corretja vermella, obre la porta, baixa amb l’ascensor.

Com cada dia a les set, va a la plaça i espera fins que el gos fa les seves coses, i recull diligentment la merda calenta i fosca, i la tira com un bon ciutadà al contenidor verd, perquè no està segur que fos ben rebuda a l’orgànic. Mentre passeja amb el gos petit i ridícul, de cua pelada i potes curtes, recorda les darreres ratlles del que ha escrit només llevar-se i una escalfor enganxosa, no del tot diferent de la que sent a través del paper de diari quan recull la merda del gos, se li escampa per dins.

A les set i vint torna a casa, es renta les mans, es prepara un cafè i desperta la dona amb un petó ni fred ni calent al front pàl·lid de son i d’hivern. Llavors metro, bon dia al conserge, hores i hores fent qualsevol cosa en qualsevol despatx de l’Eixample, seriós, en silenci, eficient.

L’escriptor inconegut escriu en secret i no confessaria mai el què. Pensa que, si el seu cap ho sabés, el faria fora de la feina. En realitat, si el seu cap ho sabés riuria per sota el nas i li enviaria missatges anònims esperonant-lo a continuar, per divertir-se més que res, però el seu cap no ho sabrà. El seu cap sembla tan gris com l’escriptor inconegut mateix i ningú no creu que tingui sentit de l’humor. El seu cap podria ser un humorista inconegut, també.

De vegades, sota els llençols planxats i la vànova gruixuda i l’edredó calent, l’escriptor inconegut somia un pseudònim i bestsellers i ser un escriptor misteriós que no ha vist mai ningú. De vegades, l’escriptor inconegut somia versions a Hollywood i xampany amb la Rowling o la Meyer o en Brown. De vegades, quan els visita el fill amb la dona, que és editora en una macroempresa que ho publica tot i no té escrúpols amb res, l’escriptor inconegut deixa engegat el portàtil a sobre la taula del menjador, amb una novel·la oberta amb aire innocent.

Quan passa la jove hi ha un salvapantalles nadalenc, un ren perseguit pel pare Noel, que li fa gràcia. Pica una tecla gairebé sense voler, llegeix la primera frase del document, badalla. I se’n va a ajudar el sogre, que prepara la paella de diumenge, i li parla del temps o del Barça, o de res. I si la paella és fada no és pel brou, i si la vida és grisa no és pel cel.

Advertisements
  1. Ho saps, oi, que l’última frase és collonudíssima?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: