parole, parole, parole

Perquè existim

In cròniques de la veritat aparent on 26 Octubre 2011 at 10:16 am

Deia Cortázar, crec que a Salvo el crepúsculo, que l’amor és com una finestra a un altre món, i que cal decidir si saltar per la finestra i endinsar-s’hi o mirar-s’ho còmodament des de casa. El problema, per a ell, era que les finestres no fossin sempre consecutives, i que no esperessin pacientment que es tanqués l’anterior abans d’obrir-se de bat a bat en tota la seva exuberància. De vegades em demano si Windows no va robar-li el seu nom a Cortázar, si aquesta idea d’anar obrint finestres al món per saltar impunement d’un lloc a l’altre no és el somni de qualsevol persona promiscua o curiosa o inconstant com la majoria de nosaltres.

El cas és que amb el cafè d’aquest matí, amb deu pestanyes obertes al navegador, m’ha arribat com una finestra seductora el debat de les Dones 3.0, i he acabat llegint els interrogants de la Meius sobre què fem les dones a la xarxa. Ho demana com si la xarxa no fos nostra, com si l’hagués construït algú altre. Ho demana i immediatament t’imagines un exèrcit d’homes amb bates blanques dissenyant pàgines web, farcint la Viquipèdia, escrivint blogs i piulant i penjant fotos al Picassa i dient-te per molts anys al Facebook. I llavors nosaltres, les dones, que decidim “entrar-hi”, silenciosament, com si fos casa d’un altre.

Les dones hem entrat a la xarxa perquè és nostra, perquè ningú ens hi ha de donar permís, perquè és un espai com tots els altres que ens pertany al 50%, perquè el món sembla dels homes però en realitat el fem tots els que hi vivim. Perquè la construïm entre tots, cadascú amb les seves particularitats. Perquè existim, encara que de vegades sembli que no tant, ni amb tanta intensitat, ni amb tanta transcendència com ells, que surten als diaris i tenen el poder i els diners i el prestigi i les armes.

Som aquí com som al món i jo diria que cadascú té els seus motius, que no depenen tant de ser home o dona com de tantes altres circumstàncies que compartim amb uns i ens separen d’altres. Som aquí perquè existim, perquè calem. I, si algú en dubta, li podem recordar que, al cap i a la fi, tota la humanitat l’hem parit nosaltres.

Anuncis
  1. Bel,
    Costa d’explicar-se, de vegades. Primer de tot, gràcies per aquest post “d’urgència”. En segon lloc, ja veig que n’hauré d’escriure un altre per matisar-ho tot plegat. Evidentment que la xarxa és nostra, i que no hem de donar comptes a ningú del que hi fem. Però el que m’ha interessat són les dones que em diuen que hi han trobat una oportunitat per créixer com a persones, per autoafirmar-se, i semblaria que sense aquest món virtual mai no haurien arribat aquí. Cal parlar d’empoderament, és el concepte clau que potser plana tota l’estona sense que sigui prou explícit

  2. el que fan les paraules, el que ens condicionen… aquest post em fa pensar en el diferent que és pensar que et donen drets o saber que el dret ja l’has tingut sempre i era abans de “donar-te’l” que te’l manllevaven… ara penso en el dret a votar, a divorciar-se, a casar-se, a ser el que vulguem ser… i a fer nostre qualsevol espai d’aquest món ja sigui real o virtual.
    El dret és nostre, no ens el donen!

  3. Només volia dir-te que m’encanta com escrius, que els teus escrits tenen ànima. I que tens una veu teva. I que els teus valors s’assemblen als meus. En llegir-te em sembla com si ens coneguéssim de fa dècades. Gràcies, Bel Olid, desconeguda per mi.

    De tu sé només que vaig regalar un llibre teu a una amiga i em va dir que li va encantar. I també que escrius adesiara a l’Ara. Què més hauria de saber?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: