parole, parole, parole

El cuc a la poma

In inficcions, Uncategorized on 25 Octubre 2011 at 10:42 am

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat d’aquest haver crescut envoltada d’històries que et diuen que véns d’una raça de perdedors, d’una parella d’ineptes que es van deixar expulsar del paradís per un déu intransigent. D’aquest créixer amb la culpa embrutant la il·lusió, de portar tatuat a les retines que la curiositat va matar el gat. I llavors, cada cop que t’acostes a una poma lluent, una poma que saps sucosa i un pèl àcida, pensar que no, que aquest imbècil crèdul no és el teu pare, i que la manipuladora manipulada no és la teva mare.

Podria ser que al final la idea de l’endogàmia exacerbada que ens han venut com a origen de la humanitat sigui alhora fascinació i fàstic, sigui amor i odi i enveja i admiració pels germans que, com tu, vénen del fracàs de fer el que et manen i viure tranquil.

Sí, ja sé que tot això són contes, que el big bang i l’evolució, que Adam i Eva eren en realitat microorganismes. I llavors, el mar inicial com a paradís on tornar, ni que sigui una estona de l’estiu que s’escapa i ja va sent hora que és novembre.

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat nostra, per inventar-nos uns orígens torturats. I quan dic nostra vull dir “d’ells”, és clar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: