parole, parole, parole

Final previsible

In esvoranc on 19 Octubre 2011 at 12:37 pm

No va fer-li, aquell dia, una declaració d’amor desmesurada. No es va ficar a la font a pescar un peixet vermell, ni li va escriure una cançó desesperada. No va esborrar, amb les mans, les paraules. No va arrencar-li els vestits ni va posar-li, molt suaument, les calces que li havia comprat a l’altra. No va fer mai res que no fos estrictament esperable, va dir-li “t’estimo”, va besar-la, va acaronar-li els cabells, va seguir sempre el mapa.

No era culpa seva, tenia una imaginació limitada, un sentit del deure exagerat, una rectitud irreprotxable. Tenia uns ulls que insinuaven foc però que, a la llum del dia, nerviosos, s’apagaven. Un pobre amant, com diria Cortázar. El final també va ser previsible. La va mirar als llavis (als ulls ja no podia) i va recordar, com si ho hagués inventat, que hi havia hagut un dia en què hauria volgut mossegar-los i se n’havia estat. Ara ja no els tindria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: