parole, parole, parole

A la xarxa no es mor

In fent amics on 16 Octubre 2011 at 10:08 am

S’ha escrit molt sobre la mort del poeta, perquè va ser una mort absurda i violenta. Escric això i penso quina mort no és absurda i, més enllà, encara, quina vida no és absurda, però aquesta reflexió podria portar-nos a un assaig depriment més de l’estil de Cioran que no pas d’una columna de dissabte, així que ho deixarem estar. El cas és que el poeta va morir assassinat i, tot i que no érem amics íntims, sí que m’era proper, i la seva mort (absurda i violenta) em va colpir.

No sé per què se’m va acudir, al cap d’uns dies, visitar la seva pàgina de Facebook. Potser buscava el seu somriure obert, potser volia tornar a mirar-lo als ulls un moment. El cas és que hi vaig entrar, i vaig trobar-hi la veu de molts amics que hi deixaven el seu tribut. Alguns hi escrivien versos seus, d’altres lamentaven no haver-hi pogut compartir més coses. També ha servit al seu millor amic per informar la resta sobre el funeral i els actes d’homenatge que s’han anat escampant pel país.

El món avança i la nostra manera d’encarar la mort, també. Fins fa no gaire es penjaven esqueles a les portes de les cases, s’escrivien necrològiques als diaris, s’anava personalment a encaixar la mà de la família i es repetia en veu baixa una fórmula de condol establerta, curta i més o menys sincera, igual per a tothom. Ara sembla que les xarxes socials són un lloc tan apropiat com qualsevol altre per fer-hi entrar la mort.

Vaig tenir una sensació estranya llegint els petits textos que persones desconegudes per a mi li escrivien a algú que havia mort feia no gaire. Eren paraules personals i sentides, que explicaven històries d’amor i compartien moments íntims. Missatges enviats al ciberespai perquè no estem gaire segurs de si creiem o no en el cel, cartes al no-res enviades virtualment que ajuden els que queden orfes d’un amic a sentir-lo a prop encara.

Immersa com estava en les cabòries sobre la mort i Internet, vaig sentir que tot es compensava una mica quan dimecres vaig saber, via Twitter, que havia nascut l’Emma. Feia setmanes que els seus pares li havien creat un compte i li havien atribuït comentaris que potser els retraurà en alguna crisi adolescent. En tot cas, sembla que la vida i la mort ens empenyen, inalterables, absurdes, independentment de les tecnologies amb què les expliquem.

[Publicat a Público el 15/10/11]

Advertisements
  1. Quin dia tan intens. Ha nascut a les 11:30 a l’arc del triomf i a mort en deixar-me a l’estació. La nostre història va neixer el 3 d’abril del 2006 quan sense coneixe’ns varem estar plegades damunt d’un escenari canviant ja una miqueta el món. Estic feliç d’aquest día que neix i mor enmig de quelcom que segur esdevindrà etern.

  2. Fa uns anys quan encara escrivia pensava que tot allò que escrivim queda com adormit fins que un altre ho llegeix.

    Salut i llibertat.

  3. Ens ho retraurà segur però a la xarxa tb es neix. I es viu.

  4. Aquesta era la idea 🙂 I no cal patir, sempre trobaran alguna cosa a retreure’ns, tant de bo el més greu que trobin sigui això!

  5. Bé, espera’t que ha heretat el meu cabell.

    De totes formes, ens ha fet molta il·lusió la teva menció. Gràcies 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: