parole, parole, parole

El principi de la comoditat

In fent amics on 2 Setembre 2011 at 7:39 am

M. i S. van llançar la tele per la finestra el dia que la seva filla la va engegar sense demanar permís. “No pot ser!”, va dir M. en sortir de la dutxa i trobar-se la petita R. bocabadada davant un ‘debat’. “Innacceptable!”, va fer S. I, mentre un obria la finestra, l’altra treia una força increïble des del fons dels seus instints maternals i feia una cistella perfecta al contenidor de l’altra banda del carrer, que estava convenientment obert.

Van passar plàcidament els anys fins que, l’estiu que R. en feia set, van arribar a l’apartament que havien llogat a la platja totalment equipat. A més de rentaplats i rentadora-assecadora d’última generació, hi van trobar una televisió de plasma que ocupava el lloc central del menjador. “Mireu, hi ha una tele!” va fer R., amb il·lusió. Era l’única de la classe que no en tenia i veia davant seu la possibilitat de descobrir finalment què coi feia tan interessant el Picatxu que, així en abstracte, li semblava més aviat absurd. “La puc engegar?”, va demanar R. amb emoció evident. M. i S. es van mirar. “Són vacances…” va fer M. “Si la mira una estona no passa res…” va fer S. I així va ser com R. va descobrir el comandament a distància amb infinits canals a la seva disposició.

M. i S. van desfer les maletes, van organitzar les coses i, de sobte, davant el llit blanc i immaculat, es van mirar. La casa estava en silenci, tret del so sord de la televisió. Per primer cop des que havia nascut R., van fer junts la migdiada.

Aquelles tres setmanes de sol i platja M. i S. van descobrir la fórmula de la tranquil·litat. Quan R. demanava si podia engegar la tele, es miraven. “Jo hauria de netejar el lavabo”, feia M. “I mentrestant jo puc anar a comprar”, deia S. I així M. va tornar a llegir a les tardes, S. va començar a escriure contes. R., mentrestant, es posava al dia de tot el que s’havia perdut els últims anys. Quan va arribar el moment de tornar a casa, tots tres es van mirar amb recança l’aparell. “Potser en podríem comprar una”, va dir M. “Però només podràs mirar-la mitja hora cada dia”, va fer S. R. somreia. Ara que els seus pares havien descobert el principi de la comoditat, estava segura que només li calia posar-se una mica més pesada del compte perquè li permetessin la dosi desitjada de dibuixos animats i anuncis en technicolor.

*[publicat a la columna “Fent amics”, al diari Público, el 14/08/2011]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: