parole, parole, parole

Quan em cau el cel a sobre

In esvoranc on 21 juny 2011 at 2:57 pm

Li ha caigut una pedra al cap. No s’ho esperava, diu, el nen ha llançat la pedra sense voler  i ell, que estava tan tranquil devora l’arbre, ha notat que li queia al cap. No passa res, sembla. Sis punts i cap a casa. No passa res, s’ha saltat el penúltim dia d’escola, l’han cosit sense anestèsia, té una batalleta nova per explicar a nòvies futures. Li han posat una bena i diu que sembla un follet, i riu. Però li ha caigut una pedra al cap i, si no el tingués tan dur com sa mare, vés a saber què hauria passat.

El que vull dir és que de cop aquesta pedra s’ha carregat tot el meu univers. El que vull dir és que jo no hi era, jo era lluny, a la feina, i no he pogut aturar la pedra. No hi he pogut posar el cap, el meu, tan dur, per estalviar-li el plor i la sang i els punts sense anestèsia. El que vull dir és que els meus fills no es toquen però resulta que sí, que hi ha pedres que no saben les normes, que no saben que jo tinc molt mala llet i que més els val no caure al cap d’aquestes persones que són tot el que necessito que existeixi al món per fer-lo tolerable els dies que em sembla que amb una petita bomba no en tindria prou per carregar-me tot el que em fa nosa. El que vull dir és que ells també són mortals, i no se m’havia acudit. El que vull dir és que aquesta revelació se m’ha instal·lat a l’estómac i no estic segura de poder continuar respirant ara que sé que cauen pedres del cel i que hi ha els meus fills amb els seus caps perfectes per aturar-les i obrir-se i sentir un dolor que no vull per a ells.

Ara mateix, sé que tot s’arregla amb un petó i una abraçada, amb un gelat i una pel·li, amb una tarda tranquil·la jugant amb ell. Però, evidentment, patiran més. Hi haurà els companys que se’n riguin, hi haurà la nòvia que els enganyi, hi haurà l’objectiu que es marcaran i no aconseguiran i els farà mal per sempre més. Hi haurà potser més pedres, potser cames trencades, potser exàmens suspesos, potser amors secrets no correspostos. Hi haurà el dia que voldran fer-me veure el que pensen i no els entendré.

En el fons, dono gràcies a la pedra pel forat al mig del ventre que m’ha obert. En el fons, aquest dia havia d’arribar, i millor en forma de pedra sense més conseqüències, millor en forma de pedra instranscendent. En el fons, a mi m’han caigut una pila de pedres, i sóc feliç igualment, i no passa res. En el fons, sé que ells sobreviuran, també. No em fa falta tenir por.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: