parole, parole, parole

Rocafonda forever, o de nits que caldria repetir

In cròniques de la veritat aparent on 30 Mai 2011 at 5:20 pm

Posats a parlar de divendres, tocaria Plaça Catalunya, flors, pell eriçada, molta gent que no pensa igual però sent que no hi ha dret i surt al carrer. Però tinc un compromís que no m’ho permet, ja em perdonareu. I és que divendres, quan ja ens havíem acabat tota l’aigua i només quedava una gasosa insuportablement dolça i un vi exageradament dolent, vaig prometre que faria la crònica del sopar d’EGB.

La idea seria que Facebook, i un dia trobes no sé qui, i llavors la pàgina del cole, i llavors no sé qui altre més. I hi ha aquell nen que et pegava sistemàticament i a qui fas veure que no veus i creues els dits perquè no et vegi, i llavors pensar: “que tinc més de trenta anys, joder, segurament ara sóc més alta jo que ell”. Com a mínim amb talons. I tants records, tants, que ja no saps quins són els bons i quins són els dolents.

Confesso que l’any passat, quan es va fer el primer, em va fer una mandra infinita. Visc lluny, a l’escola era rara en general i tirant a autista en concret, i no em feia l’efecte que hagués fet cap amic de veritat durant els anys que hi vaig ser. Així que me’l vaig saltar olímpicament. Però aquest any, no ho sé, potser perquè MR m’ha enviat uns missatges tan bonics, potser perquè tenia curiositat per saber què feia tothom, potser perquè em faig gran i se’m fa estrany que hi hagi gent que fa vint anys que no veig, vaig demanar a J que es quedés amb els nens i vaig enfilar cap a Mataró, ciutat postindustrial, capital de comarca, bressol del meu mar particular. I quina nit, senyores, quina nit.

Un bon resum seria JM dient “jo d’això no me’n recordo” parléssim del que parléssim. El dia que ens van enxampar robant un examen. La mestra amb qui vam ser més cruels del compte. Les classes d’educació sexual. Ah, no. D’això sí que se’n recordava. En fi. I la conversa va anar de fills molta estona, dels que tenim i dels que estem esperant, i van sortir fotos (dels fills i de nosaltres quan érem petits), i vam riure de la moda dels vuitanta, i vam rememorar el viatge de fi de curs a Àmsterdam, i tothom estava de bon humor i tothom semblava feliç.

Hi va haver la presència estelar de L, la nostra mestra d’anglès i socials durant el cicle superior. Comptava amb l’admiració general (jo crec que ho sospitava i per això va venir, a fer-se un bany de masses), i fins i tot C, que havia suspès insistentment totes les seves assignatures, la va saber perdonar. En general, escenes dignes d’una pel·li d’humor espanyola d’aquestes en què es troben una colla de gent de trenta-uns-quants quan fa anys i panys que no es veuen. Els flashbacks haurien estat imperdibles, segur. Fins i tot teníem un agent de la poli secreta que continua igual de simpàtic que sempre i explicava anècdotes sucoses de la professió. Quan va sortir el tema acampada, li vaig dir que els mossos que havia vist al matí a Plaça Catalunya m’havien semblat uns fills de puta i ell va somriure estòicament i va fer que sí, que sí.

El toc innegablement català, però, el van posar els Capgrossos de Mataró. Sopàvem al seu local i van venir a demanar-nos que féssim pinya. Dissabte encara tenia els braços adolorits de tant empènyer. I sí, ML, MR i jo estàvem moníssimes, amb les faldilletes i els talons fent pinya. De veritat.

Jo que em recordava incòmoda entre els companys de classe em vaig sorprendre de riure tant i de passar-m’ho tan bé entre aquelles persones amb qui havia compartit deu anys (aviat és dit!) de balls populars, visites a l’hort, aula taller, colònies, polls. La veritat és que no només estàvem tots molt més guapos, diria que créixer se’ns ha posat bé en general. I quan AF, que està acostumat a ser el centre de tot, ens va fer callar per dir, solemnement, que se sent orgullós d’haver anat a aquella escola, i que és l’escola el que l’ha fet ser qui és, tots vam haver d’assentir. Realment l’Escola Pública Rocafonda ens ha marcat a tots.

Després del sopar van venir les copes, i després encara una passejada en petit comitè per aquesta ciutat que ja no és meva, i menys de nit. Però alguna cosa màgica devia haver-hi perquè els quatre que vam quedar acabéssim xerrant encara més, banyant els peuets al mar, caminant quilòmetres perquè no s’acabés la nit. I la sensació que sí, que aquesta nit s’ha de repetir. Ni que sigui d’aquí a vint o trenta anys, per parlar dels néts, de l’artrosi o de les compreses contra les pèrdues d’orina. Jo em comprometo a fer de cronista oficial, és clar que sí.

Anuncis
  1. M’agrada la teva crònica, i sobretot veure com, d’alguna manera, t’has reconciliat amb un passat amb el qual potser no et senties del tot identificada.
    Jo justament aquesta nit he somniat que discutia amb una antiga amiga de l’institut que em va apartar del seu costat ja fa molts anys. El millor de tot és que al final del somni acabàvem reconciliades. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: