parole, parole, parole

Bel Olid, presidenta

In inficcions on 23 Mai 2011 at 6:07 pm

Sempre m’ha passat. M’assec en un lloc, miro al meu voltant, i m’invento la vida de qui tinc al davant. El noi que duu la camisa horrorosa que només li pot haver regalat una mare castradora, els dos que encara no han follat però aviat cauran, la dona que sembla una perfecta Desperate Housewife i que segur, segur, guarda un vibrador potentíssim a la bossa de mà.

Normalment són dos minuts en què la persona amb qui estic fent el cafè s’adona que he desaparegut, que ja no l’escolto, i em crida a l’ordre i jo torno a aterrar i aquí no ha passat res. Però, és clar, obligar una persona com jo a passar més de tretze hores veient gent que va i ve, i a conviure amb dos vocals, tres interventors, cinc tècnics de l’ajuntament, dos policies locals i infinits apoderats és massa. És una sobreexposició tan bèstia que ara mateix podria escriure i escriure i escriure les meravelles de la gent normal (que a mi sempre m’ha semblat fascinant, si més no com a material de ficció). Aquí teniu el resum del dia, que ja us aviso que és llarg.

7.00 Sona el despertador. Cinc minuts més, si us plau. Cinc minuts. Cinc minuts. He dormit… tres hores? Mandres, dutxa, motius de pes per tornar al llit, ara que encara no m’he vestit. Però no. Diguem que m’he llevat optimista i poso Grotesco a la motxilla, el quadern, dos bolígrafs, poques ganes de fer de ciutadana servicial.

7.55 Merda. El cotxe el té M. He d’anar-hi caminant. Hi he de ser a les vuit, i a peu hi tinc… vint-i cinc minuts. Guai.

8.10 Aturo l’únic cotxe que passa. Perdoni, vaig tard al col·legi electoral, m’hi podria acostar? “Es que voy aquí y me están esperando”. Ah, gràcies. Somriure hipòcrita. Malediccions interiors diverses. Pas enèrgic.

8.20 Ah, la presidenta, passa, passa. El suplent segon que respira alleujat (la suplent primera ha hagut de marxar). La tècnica explica pas a pas com omplir papers i més papers. Jo faig veure que escolto les cinc vegades que ho repeteix, però a meitat de la primera he desconnectat. La noia de l’altra mesa porta unes sabates interessants. La senyora de la camisa vermella fa preguntes que impliquen una sisena i una setena repetició. El dia serà interminable, ja ho veig.

8.35 Presidenta, vocal primer, vocal segona, interventors. Jo em dic tal, jo em dic tal, molt bé, molt bé. Firma aquí, dóna’m aquest paper, posem-ho a la carpeta, té, una còpia de l’acta, gràcies, de res.

8.45 Obro el llibre. La traducció és rara, però m’agrada l’estil que hi intueixo. Com m’agradaria saber japonès.

8.47 ¿Qué lees? I llavors un interrogatori sobre qui sóc, quants anys tinc, on visc, i un llarg etcètera que la vocal segona amaneix amb dades sobre la seva persona, que diu aquell. Apassionant. Jo somric. Per què somric tant?

8.56 Ens repartim les tasques. Jo hauria de limitar-me a controlar l’urna, però decidim que ens anirem rellevant, perquè així no se’ns faci tan pesat. Santa innocència.

9.00 Arriba el primer votant. Crec que convergent, però no sabria dir per què. La vocal remena papers, finalment troba el nom a les actes, l’apunto a la llista d’electors, el vocal li deixa posar el sobre a l’urna. Jo dubto un moment, em sona que els sobres els hem de posar nosaltres, però no goso dir res.

9.10 Han votat ja unes tres persones i la vocal demostra que no se sap  l’abecedari. Suo per reprimir-me i només li indico tímidament que la pe va abans de la essa i ella mormola “ah, sí, o, p, q, r, s, t”… I s’atura, no sé si perquè no en sap més.

9.17 Arriba un senyor que la vocal odia. La vocal es riu del seu cognom. Jo al·lucino i voldria amagar-me darrere el llibre, però no el tinc obert. El senyor es pica. Combat dialèctic. Jo al·lucino una mica més. El senyor se’n va. La vocal s’indigna. Una apoderada del partit del seu marit (que també corre per allà fent-li bromes i dient-li guapa i tot això) li diu amablement que tingui tacte. Obro el llibre. Ve més gent. Tanco el llibre.

9.25 Decideixo que ara que hem omplert tot un full del registre de votants és hora de canviar els papers, i envio la vocal a controlar l’urna. Això ho fa molt bé. El vocal és tímid, més o menys de la meva edat, i només somriu per sota el nas quan detecta la meva estratègia. Mola manar amb complicitat. Hi ha una pila de gent que ve a votar i es troba altra gent i xerren i el merder és considerable. Només fa una hora que sóc aquí i ja vull marxar.

9.29 Només han passat quatre minuts. Merda.

10.01 Han votat 61 persones. Això és una cada dos minuts. L’experiència amb diccionaris en paper quan estudiava dóna el seu fruit: sóc una màquina buscant els noms a les actes. M’hi podria dedicar, de fet.

10.13 Deixa de venir gent. Obro el llibre. “Y entonces, ¿a qué te dedicas?”. Tanco el llibre. Ehem. Com t’ho podria dir, que em fos senzill i et fos veritat…

10.18 Durant un silenci en l’interrogatori de la vocal miro, desesperada, un interventor que és avi d’un amic del meu fill i hi enceto conversa. És molt simpàtic i acaba oferint-se a preguntar si ens portaran l’esmorzar.

10.21 Sembla que esmorzar no, però cafè amb llet sí. Demano si a les dotze hi ha vermut. S’ho pren en broma.

10.47 Arriba un senyor que duu la mateixa camisa que a la foto del carnet. Ostres.

10.53 Com que l’activitat continua aturada, me’n vaig a fer un cafè a la sala habilitada a tals efectes, abans que a la vocal se li acudeixin més coses per preguntar. He comprovat que obrir el llibre no serveix de res.

11.12 Ve a votar una apoderada del PP, somrient. Li parlo en català. “¿Qué?”. Li repeteixo en català. Deixa de somriure. Em respon en castellà. Li somric. Li agafo el carnet. La busco a la llista. Li  torno el carnet i li dic que ja pot votar. No em diu res. Li somric. No em diu res. Se’n va. Em somric. No em dic res.

11.21 Arriben els meus fills, que acompanyen a votar el seu pare i em porten l’esmorzar. Són fantàstics. Petons, somriures (sincers), però no els puc fer gaire cas. La gent s’entesta a venir a votar en el pitjor moment, quan tinc coses molt més importants a fer.

11.28 El vocal es mira els meus entrepans amb enveja. N’hi ofereixo, però es posa vermell.

11.32 Per vint-i-sisena vegada arriba una persona que no sap on ha de votar. Li indico els cartells que diuen a quina zona del poble pertany la nostra mesa, i també on diu “Votants de la L a la Z”. “Sí, pero yo ¿dónde tengo que votar?”. Em resigno. On viu? A C. Ja, però a quin barri? Tal. Com es diu? María. Ja, però de cognom. Tal. Doncs és allà. I juro que aquesta conversa es repeteix tantes vegades que arribo a plantejar-me si realment algú que no sap trobar una mesa electoral ha de poder decidir el futur del país. Sóc una fatxa, ja ho sé.

12.25 Arriba un matrimoni gran. El senyor es treu de la cartera els dos DNI, el seu i el de la seva senyora. Un cop fetes les comprovacions, es treu de la butxaca dos sobres tancats. En dóna un a la senyora. La senyora el posa a la urna. Jo em mossego la llengua. Potser no és el que sembla. Però el que sembla és molt lleig.

12.49 La tècnica ens dóna uns tiquets per anar a dinar a un restaurant del poble i ens demana que organitzem els torns.

12.53 Un senyor molt i molt gran és a fora, a punt de desmaiar-se de calor. Com a presidenta, m’encarreguen que surti a buscar el seu DNI i el seu vot, i que ho porti a la mesa. Surto, i la seva filla es treu de la bossa el DNI i el sobre. M’acosto al senyor, que em somriu, i li ensenyo el sobre i li demano si aquest és el seu vot. Em somriu. Li demano com es diu. Em somriu. Decideixo fer com si res i tornar a dins, seguint les instruccions del policia local, que s’està posant nerviós. Potser no és el que sembla. Però el que sembla és molt lleig.

12.58 Jo demano no ser l’última i el vocal demana ser el primer. La vocal accepta de grat anar a dinar a les tres.

13.00 El vocal se’n va a dinar. Em quedo sola amb la vocal. Quan ve algú a votar, com que jo estic al càrrec de les actes, li he de dir quin número té, perquè l’apunti al registre. Al cap de tres o quatre número em diu “Dímelo en castellano, que si no me equivoco”. I jo faig ús del meu do de llengües i li dic els números en castellà.

13.04 Un senyor té un DNI on diu “Escofet” però consta a l’acta com a “Escufet”. Consulto la tècnica. Sembla que és igual. El deixem votar.

13.09 La vocal es justifica per no entendre els números en català. Ara que ja se sap la meva vida i tenim confiança i tal, li dic mig en broma, en plan simpàtic, que li hauria de fer vegonya, tant de temps aquí, no entendre els números en català. S’ho pren amb bon humor. Sembla que això de somriure tant té algun avantatge, a més de les arruguetes als ulls que sembla que tant agraden als meus amants.

13.25 Arriba un senyor amb el carnet molt brut. De color marró. No sé què fer, però sembla que no puc evitar tocar-lo si vull complir amb les meves tasques electorals. Merda. Mai més ben dit.

13.29 Arriba un senyor d’aspecte net però innegable fortor de pixat. Voldria que votés ràpid i accelero els tràmits, però es posa a explicar-nos coses que no li hem demanat. Fins i tot la vocal calla, en estat de xoc.

13.31 El senyor se’n va. Torno a respirar pel nas.

14.05 El vocal ja hauria d’haver tornat, però no. Vull anar a dinar.

14.06 Ve la presidenta d’una altra mesa, que hem quedat que em portarà amb cotxe a dinar. Impaciència general.

14.14 Arriba el vocal. Me’n vaig.

14.18 En els quatre minuts que ens separen del restaurant he descobert que és traductora, que fa poc que viu al poble i que li agrada tant com a mi. Amablement li dic que la deixo dinant romànticament amb el seu home i m’assec sola a la terrassa, tot i que en realitat el que vull és trucar per telèfon les raons de pes i dir cursilades vint minuts seguits.

14.38 Dir cursilades mentre es mengen calamars és complicat. Escoltar-les no tant.

14.58 Demano les postres per emportar.

15.10 Vaig a buscar la meva xofer, que encara no està. Passa el poli simpàtic del poble i diu que ja em porta ell. Guai.

15.12 Si no baixa la música ja cridaré.

15.15 Arribem i m’he pogut reprimir. La vocal marxa a dinar. No hi ha ningú que vingui a votar. Tanco els ulls un moment.

15.19 “Bel!” El vocal m’ensenya un carnet. M’havia adormit. L’agafo, apunto les dades.

15.27 No ve ningú a votar. No puc tornar-me a adormir. Obro el llibre.

15.46 Una apoderada que conec em dóna conversa. Tanco el llibre.

15.51 El vocal sembla molt avorrit. Li ofereixo el llibre i somriu, però no l’obre. Aquest noi somriu gairebé tant com jo. Li dono conversa. És profe de pilots, que guai. I fa cinc o sis anys érem veïns. Glups. Tinc una memòria fatal, no em sona de res. En fi.

16.20 Arriba la vocal. Critica el seu marit en plan simpàtic. Jo no dic res, tot i que s’entén que seria adequat un “tots són iguals” o, com a mínim, un “homes!” amb aire exasperat. Ni tan sols somric. La meva dosi de solidaritat femenina s’ha esgotat durant els durs interrogatoris.

17.20 La gent està fent la migdiada, com és natural, i no vénen a votar. Els apoderats estan nerviosos. Les apoderades no tant.

17.31 Arriben de nou els meus fills, amb el seu pare, que es presenta a les eleccions i ve d’apoderat. Ara sí que els puc fer cas. Petons, pessigolles, petons. I au, al pati a jugar.

18.25 Arriba una amiga del poble i em felicita pel llibre i en parlem i bla bla bla. La vocal s’exclama “Ah, asín que eres escritora”. I fa cara d’entre-ho tot, tot d’un plegat.

18.39 Arriba una altra amiga del poble, la saludo. La vocal s’exclama “Mira, otra hippy”. Sí, sóc amiga de tots els hippies del poble, afirmo. I somric.

18.42 Ve a votar algú que duu el mateix perfum que R. aquella nit. Buf. Somric.

19.02 Ve a votar una tal Yesica. És una dona jove, amb un aire despreocupat, que camina com si tingués un nom ortogràficament perfecte.

19.06 Ve a votar una dona. Li dic que a les actes consta com a “Juan”. I em diu que és el seu germà. Al final aclarim que a ella li toca una altra mesa. Però uau, quins pares més originals.

19.08 Allau, veritable allau de gent fins a les vuit. Hem canviat els papers i ara és la vocal qui em dicta números a mi. Li dic en to burleta que me’ls dicti en català, que si no m’equivoco. Riu. Ho intenta. L’animo. Tornar al castellà. En fi, s’havia de provar.

20.00 Ens avisen que es tanca el col·legi electoral.

20.05 Arriba una parella a votar. Pregunto què fem. Em diu la tècnica que endavant, que eren a dins quan han tacat. Crec que no, però d’acord. Endavant.

20.09 Arriben tres més a votar. Jo flipo. Voteu, voteu.

20.12 S’acosten apoderats i interventors, organitzem els papers per al recompte. Tanquen de veritat, amb tanca i tot.

20.13 Processem el vot per correu, votem els de la mesa, voten els interventors. Obrim l’urna. Preparats, llestos, ja.

20.21 Començo a cantar vots. Els dels partits van apuntant. Cada cop que dic PP se m’asseca la gola. Miro que no se’m noti gaire.

20.44 Prou. S’ha acabat.

20.46 Vaig demanant els resultats que han apuntat, perquè si coincideixen no cal que comptem les piles de cada partit que hem fet mentre anava cantant els vots. Tot molt bé, excepte la del PP, que només ha comptat els seus. Si és que…

21.05 Tenim resultats. Sembla que ha guanyat el PSC. Li dic a l’interventor si els gintònics els paguen ells. S’ho pren en broma.

21.10 Omplim les actes. Paperassa diversa. Arriba el jutge de pau i la funcionària de correus. S’enduen els sobres. Ja puc marxar.

21.56 A casa, per fi. No vull tornar a sentir una paraula sobre les eleccions. De veritat. Si a vosaltres se us ha fet llarg, imagineu-vos a mi. La part positiva és que la vocal ja se sap l’abecedari. Pràcticament.

Anuncis
  1. Saps que un cop t’ha tocat estar en una mesa tens més números per tornar a repetir? 🙂

  2. Oh, Bel. Gràcies per l’esforç. Se’n podria fer un llibret amb il·ustracions, d’aquest dia, tipus còmic.

  3. quina crònica! I l’estructura al voltant de… obro el llibre… tanco el llibre… Coooooi!!!! Per què la gent no capta el missatge gràfic i explícit que emana del gest d’obrir un llibre?!!!

    Gràcies, ja sé que seria una marranada que et tornessin a convocar, però la crònica valdria la pena.

  4. No, que no em tornin a convocar. Ja intentaré fer cròniques d’altres fets destacables que em passen per la vida, com anar al súper o al CAP. De veritat que viure en aquest poble no té desperdici, és tot material impagable. Crec que aparcaré el que estic escrivint ara per dedicar-me en cos i ànima a fer un “Cròniques de la veritat oculta” basat en el Bages profund 😉

  5. Heheh…boníssim.

  6. […] ha una frase a la novel·la de la Bel Olid (Mataró, 1977) Una terra solitària que serveix per resumir aquest poemari: “L’amor no […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: