parole, parole, parole

Històries de cronopis i de fames

In inficcions on 17 Mai 2011 at 3:09 pm

Al mirall del lavabo, m’ajusto el nus de la corbata, m’alliso la camisa, em poso bé l’americana. Duc les sabates impol·lutes, tot cuir i betum i brillantor de saliva nova i drap de gasa. Els cabells perfectament pentinats, la ratlla dels pantalons planxada. Miro una estona la meva imatge, les meves faccions d’home dur, el meu somriure de fill de puta que sap el que es fa, el petit gest de despistat que em trec de la màniga exactament quan cal perquè les dones sospirin i em vulguin cuidar i em perdonin tot el que no m’haurien de perdonar, en general. Em  miro i sento una satisfacció enorme, una gran satisfacció de poder dir que aquest sóc jo.

Però llavors em rento les mans i, quan aixeco la vista, de darrere l’orella em surt un pensament absurd. No passa res, no passa res. Me l’arrenco de quall i l’ofego al lavabo. D’entre les celles neix una petita esperança. Un cop sec i ja està eliminada. Regalimen dels ulls llàgrimes com rialles, apareixen inseguretats, desitjos, enyorances de darrere les solapes, de dins del coll de la camisa, dels botons petits de nacre, de les ungles manicurades.

Jo faig cops de puny, reparteixo bufetades, escupo, maleeixo, insulto. Tiro una sabata contra un anhel especialment rebel, salto dempeus sobre un sospir que ja es pensava que s’escapava. I pico, pico, pico fort amb tota l’artilleria de raons, de paraules sàvies, de consells ben apresos de tots els llibres de coaching (l’autoajuda és de mal gust) que he escampat pels prestatges.

Exhaust, sé que he guanyat. Tot controlat. Hi ha danys, és clar que hi ha danys, però res que no arregli una dutxa, roba neta i ben planxada, gomina i midó i perfum del car. I començo a despullar-me, a treure’m l’altra sabata.

Però no, un moment, un moment, que no estem. Això que hi ha aquí, això que em brolla del coll… Això no és altra cosa que tendresa, una tendresa enorme, una tendresa insuportable! Agafo els dos extrems de la corbata, estiro fort, no paro fins que no ha deixat de respirar, fins que no cau, morta, al meu davant. I sí, l’últim alè, l’útim alè que faig després de caure jo també contra el mirall, l’entela una mica i deixa un cercle que pràcticament es podria dir que és un cor. Un cor deforme i amb pudor de bar.

Advertisements
  1. “Arrencar de quall” és correcte en català?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: