parole, parole, parole

Excuse me, but I just have to explode

In inficcions on 5 Mai 2011 at 11:06 am

L’exercici número tres diu: “Busca un espai en què tinguis un parell d’hores per estar tranquil·la i sola. Escriu una carta on descarreguis tota la teva ràbia. S’hi valen insults, comentaris injustos, sarcasme. Plora, crida, fes cops, si vols. Llegeix-la en veu alta. Crema-la. Torna-la a escriure, rebaixant-ne el to. Llegeix-la en veu alta. Crema-la. Torna-la a escriure, mirant de ser equànime. Envia-la.”

Així, l’Anaïs s’asseu obedientment al llit de llençols de quadres. Per la finestra entra el sol de mig matí, el soroll de les obres eternes que fan a l’edifici de la cantonada. En Max és a la feina i ella duu, només, una samarreta d’home massa alt que li tapa les natges. Li agrada la idea d’escriure la carta així, a sobre el llit, amb la llibreta a la falda, sense calces, amb l’olor de la nit impregnada a les cuixes, les mans, el clatell, l’espinada.

I s’hi posa. Però no comença. Pensa que hauria de començar, pero no se li acut cap paraula que resumexi la ràbia. De fet, no sap on ha anat a parar, la ràbia. La pren només un cansament antic, el record d’haver-se enfadat molt en algun moment, la sensació vaga d’una injustícia universal que no la deixava respirar. Però n’ha oblidat els detalls; de cop tot això no té gaire importància. Fa sol i és divendres i aviat escapada a la platja.

Arrenca el paper, el fica dins el sobre, llepa el segell i ho deixa caure tot al costat del llit, entre condons usats, roba rebregada, una tassa de te a mig beure, les restes d’una nit llarga. Es mira la foto que li ha fet a en Max quan marxava, moguda però ben enquadrada, amb un encant d’instantània que captura perfectament la pressa perquè fa tard a la feina una altra vegada, i és per un bon motiu, i li encanta. Es mira la foto i les mans van soles entre les cames, però no n’hi ha prou, amb les mans. Allarga un braç, troba un volum qualsevol, una antologia de poesia americana. I, per primera vegada, es masturba literalment amb un grapat de paraules. I aquest matí, que havia d’omplir-se de crits de ràbia, s’omple d’un plaer que rebota a les parets i fa vibrar l’edifici i provoca un petit terratrèmol que només senten tres persones de la ciutat, que ningú creu quan diuen que s’ha mogut la terra i que semblava alliberada.

No sé si l’Anaïs acabarà enviant la carta. L’últim cop que la vaig veure no recordava a qui anava destinada. A sobre el prestatge negre, entre els llibres d’en Max, hi ha un sobre amb el segell posat. A dins, només un paper en blanc, una lleugera olor de desig, un sospir que només se sent si tota la resta calla. I l’absència, per fi, de ràbia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: