parole, parole, parole

Deixar-se vèncer

In inficcions on 18 Abril 2011 at 12:20 pm

El dolor fa estona que s’ha esvaït quan algú l’agafa per darrere, molt suament, i li diu alguna cosa que no acaba de comprendre. Té la cara plena de sang  i un brunzit antic a les orelles, com restes de mel enganxoses  a sobre una taula sense desparar que encara conté el record d’un berenar de fa dos segles. I puntets que es mouen, milers de puntets mòbils a les retines, com cuques de llum que s’han apagat perquè ha arribat el dia però et deixen un rastre de llum indeleble.

Llavors les mans, les mans una mica aspres i molt netes, se l’emporten més enllà, la fan seure, treuen un mocador de roba banyat amb aigua tèbia, i li netegen la cara amb tanta tendresa que de cop es desferma un plor com una tempesta. I llavors sí, el dolor, la ferida oberta al front, i la consciència estranya d’haver estat picant contra aquell mur inflexible molta, molta estona. Anys, segurament.

Es mira el mur de reüll, perquè el sap encara dret i orgullós, impertorbable. Es mira el mur però pensa que no, que no val la pena, que picar-hi de cap no té cap sentit, que cal buscar una altra estratègia. I agafa les mans que encara li passen aigua tèbia per la cara, i en besa els caps dels dits, i estira aquells braços desconeguts fins al mur, i de sobte el veu petit.

-Vine, alça’m.

I així, gairebé sense adonar-se’n, ja és a l’altra banda. L’altra banda és com aquí, no ens enganyem. Però sense el mur al davant, sense la força tossuda de la impossibilitat de passar, tot es veu més ample. Llavors comença a cantar una cançó petita, una cançó que havia sabut feia molt de temps però no recordava. Una cançó que potser no té exactament la lletra que canta, però és igual, perquè té la força del vent. I efectivament s’aixeca el vent, i bufa i bufa, i cau una fulla del plataner gegant que hi ha vora la murada.

Ella segueix la fulla amb els ulls, la veu caure a sobre el mur, veu com les pedres comencen a esfondrar-se. I de cop ja no hi ha paret, només runes i un gran forat per on es veuen unes mans que tenen uns braços que tenen un cos que té un cap que té un somriure. I ella somriu, també, tot i que en somriure li fa mal el trau obert del front, encara:

-Vine, no véns?

Advertisements
  1. I en aquell precís instant s’adona que la ferida al front és l’evidència d’un encegament de lluita. I que hagués estat més bonic haver mostrat per sempre un front llis, suau, perfecte i ample, de persona intel·ligent que salta i bufa els murs perquè desapareguin. Avergonyida de la seva tossuderia, però orgullosa d’haver après altra vegada, prem les mans que s’allarguen amb força i plenes d’agraïment.

  2. Tria la teva aventura 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: