parole, parole, parole

Si és que hi ha futur

In inficcions on 15 Març 2011 at 11:00 pm

Deixa’m que et situï. És l’any 2035. Sí, fa exactament trenta anys que us coneixeu. Ella s’acosta perillosament als seixanta, tu fa poc que has encetat els cinquanta. I estàs esplèndida, és clar. Com sempre que quedeu, tu portes un escot vertiginós i ella te’l mira descaradament mentre li parles, amb cara de no escoltar-te. I tot és tan familiar que no pots evitar pensar en aquella primera cervesa, quan vau discutir sobre el significat de carpe diem i vas decidir que no et queia gens bé. Però vas mirar-li el cul, mentre marxava, igualment. El principi d’una gran amistat, potser perquè les amistats més sòlides són les que es basen en l’admiració més sincera pels pits o les cuixes de l’altra.

Fa poc que has plantat l’advocat riquíssim que t’ha mantingut des dels trenta; ella acaba de lligar-se l’enèssima gran promesa de la poesia catalana, o potser aquest cop era una esportista estrangera (hi té certa tirada). I avui us heu reunit amb la clara missió d’emborratxar-vos perquè, un any més, no heu guanyat el premi de Literatura eròtica de la Vall d’Albaida.

No sabeu exactament com va començar el joc; un any us hi vau presentar totes dues i la borratxera conjunta per ofegar la derrota s’ha convertit des de llavors en una mena de tradició agredolça. Després del cinquè martini, tu acabes parlant de la puta de la teva editora, que sempre et dóna carbasses però et publica unes novel·les roses infectes sota el pseudònim de Gina Blue. Ella, després del tercer gintònic, recorda amb amargor aquell any que va guanyar algun premi vagament important amb la primera novel·la, l’única que ha arribat a acabar i que no va llegir ningú perquè tampoc n’hi havia per tant. Saps que en comença una cada setmana, que no sap mai com continuar-les, que sempre arriba una idea millor i un altre principi que no tindrà final i quedarà en res; promeses que no es compleixen.

Hi havia hagut èpoques en què compartir el llit de qualsevol hotel us salvava de la por de tornar a casa; tu al teu advocat imbècil, ella a qui toqués aquella setmana. Però avui no, avui tu tens ganes de mascle i trobes dos jovenets (dos) que busquen madureta per compartir i se t’emporten del seu costat. Te la mires un segon, ha begut molt i no saps si hauries de deixar-la.

Quan ja surts per la porta, sents que li diu a algú, potser al cambrer, potser al got de ginebra que s’acaba:

-Acabo de tenir una gran idea. La idea per a l’obra narrativa definitiva. La revolució del segle. Però no t’estiguis aquí, posa-me’n un altre.

Surts al carrer, veus que els jovenets et miren, preocupats per si te’n desdius a última hora. Però els somrius, tranquil·litzadora. Si és que hi ha futur, si us plau, que sigui amb nata.

Anuncis
  1. No us perdeu l’altra “versió dels fets”: http://www.intuicio.blogspot.com

  2. M’agrada moltíssim com escrius, m’hauré de comprar la teva novel·la! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: