parole, parole, parole

Vanity Fair

In paraules on 17 gener 2011 at 6:01 pm

M. tenia una estranya obsessió amb el silenci. Cada cop que quedaven li demanava a S. que no parlés. Així, passaven llargues hores asseguts de costat, de vegades abraçats, de vegades sense tocar-se, mirant simplement l’horitzó o la sorra de la platja. Al final, sonava un telèfon mòbil o era hora de sopar o passava un paqui oferint cerveses, i de la manera més natural M. i S. recuperaven la veu, es feien el resum de la setmana, cantaven alguna cançó americana amb una guitarra que sempre estava una mica, només una mica, desafinada.

Passaven alguns dies fins que tornaven a quedar, sempre amb la mateixa rutina de no paraules. S. m’ha confessat moltes vegades que eren aquests silencis tranquils, aquesta pau de no haver d’expressar-se, el que més li agradava de l’amistat amb M. Jo sospito que hi havia també l’atracció dels ulls negres i les mans tèbies, i el misteri d’un home que calla més que els altres.

Avui que el sol d’hivern em vol enganyar i fa, gairebé, dia de platja, recordo les tardes d’M. i S. i jugo jo també, només una estona, amb la presumida vanitat de callar.  I el luxe de quedar-me això que penso dins dels llavis, de no deixar que prengui forma i es faci so o estat o piulada, se m’estén per la mirada. Com diria Magritte, tot això no són paraules.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: