Llegir, per exemple, un fragment de Marçal, i pensar que voldries ser la passió d’algú com Renée, d’algú fràgil i fort i contingut i immens. Llegir i sentir que et podrien escaure els vestits d’altres temps, sabent que no patiràs mai l’ofec de les cotilles ni les capes i capes de roba, ni el seu pes.

Llegir perquè des d’allà ningú no et jutja, perquè és fàcil ser perfecta una estoneta i no costa cap esforç ni compromet a res. Llegir perquè és més difícil moure’s, deixar la manta i el sofà, agafar l’abric, sortir al carrer. Llegir perquè ara, a fora, és hivern. I dins el llibre no fa tant de fred.

Penso, també, que no és veritat que vulgui instal·lar-me aquí per sempre. Que voldré comptar encara molts mil·límetres. Que voldré espiar primers amors i eixugar llàgrimes. Que voldré fer-me gran, jo també, i penjar a la paret les fotos que faran riure els gendres futurs. Que, un dia, potser, hi haurà algú  molt petit fill dels meus fills, a qui podré llegir aquell conte que els encantava.

Que fer-se gran sigui això, veure la vida que creix. Que fer-se gran sigui tenir la il·lusió, per un moment, que tot va bé. Ara mateix no hi ha res, ni crisi, ni feina, ni final de mes; no hi ha res que no sigui el murmuri lent de la nit instal·lat a casa: radiadors que badallen, un nen que respira tranquil perquè ja no té febre, de tant en tant un cotxe que passa. Camí del llit, em canto, molt baixet, una cançó de bressol inventada.

Més tard, mitja lluna sobre les llambordes. Més tard, fantasmes rojos al mercat tancat. Més tard, pastís de nata, que és de crema, a la ciutat dels edificis de rajoles blaves.

Ara, només aquí.

Quan era jugador, ella va entendre les concentracions i els viatges. Va entendre els horaris irregulars i absurds, va entendre que més d’un sopar d’aniversari s’hagués de fer amb un mes de retard. Va entendre les cartes de les fans enamorades i les crítiques despietades que de vegades l’arribaven a esquitxar. Quan se sentia sola i frustrada, quan li semblava que ni els diners li donaven la felicitat, es posava una gravació antiga d’algun dels primers partits. El veia jove i trempat, amb cabells, fins i tot. El veia a punt de menjar-se el món, amb la samarreta que havia somiat sempre. Feliç, sobretot semblava feliç, i això l’ajudava a recordar que el seu home sempre havia estat així, que ella l’havia acceptat així, que quan va dir-li que sí, que s’hi casava, que volia que aquell amor fos per sempre, s’havia casat també amb més que un club, en certa manera.

Però des que és entrenador, no és només que hi sigui poc, és que quan hi és sent com si no hi fos. El sorprèn amb la mirada perduda a taula, sense escoltar els nens que expliquen com ha anat l’escola o el viatge que els fa tanta il•lusió. Quan, de matinada, es desperta en un llit buit i amb ganes de fer-li l’amor, el troba al despatx mirant obsessivament els partits de l’equip rival, estudiant primers plans de l’altre entrenador, com si darrere els ulls durs i metàl•lics pogués trobar-hi la clau de l’eterna victòria. Pensa llavors que la feina ha traspassat totes les fronteres, que el futbol s’ha menjat totalment l’home que estima, i que comença a tenir-ne prou. Evidentment, la pobra no ho sap tot.

Avui, després del partit, després de la roda de premsa i el sopar a l’habitació perquè diu que està cansat i li cal estar sol, ell travessa d’incògnit la ciutat estranya per arribar a un petit hotel perdut al cul del món. Potser un moment, un moment molt breu, mentre parla amb ella per telèfon i li diu que sí, que molt bé haver tornat a guanyar, que el menjar no és tan dolent però que té ganes de tornar a casa i descansar de debò, se sent culpable, però passa aviat. Això és diferent, ella no ho entendria, no és només sexe, és molt més que això. El taxista li diu en una llengua densa el que deu ser l’import del trajecte, i en veure que no l’entén li assenyala el taxímetre arcaic. Ell treu bitllets i monedes que no coneix, fa la suma, deixa una propina desproporcionada, mira a banda i banda abans d’entrar a la recepció.

Davant l’habitació 104, quan truca a la porta, el puny li tremola d’emoció. S’obre i descobreix un somriure sorneguer, uns ulls metàl•lics que se’l miren amb expectació, una mà que l’agafa pel cinturó i l’estira cap a dins. Avui no fan la comèdia del primer dia, no hi ha cerveses ni vídeo de les millors jugades, no hi ha dubtes ni vacil•lacions. Avui només hi ha un llit desfet i dos homes que follen amb la mateixa energia que posen quan lluiten al camp de joc. Després, de matinada, de tornada cadascú al seu hotel oficial, amb la màscara impassible col•locada a la perfecció, pensaran què diria la gent si sabés el que fan d’amagat alguns dies de competició. Si podran mantenir gaire més temps la comèdia d’odiar-se en públic per, d’amagat, fer-se l’amor. De moment, a quarts de sis de la matinada, quan s’acomiaden després d’una nit de carícies i sospirs i orgasmes i fins i tot un punt de dolor, Pep i José potser no pensen, però podrien sentir, que l’odi és una força poderosa que deriva en l’amor més virulent. Sobretot si es comparteixen les mateixes passions.

[Publicat a Paper de Vidre, núm. 59]

És potser per això, Virginia, que se’m fa estrany dir-te Woolf, que és un nom d’home. És per això que miro d’arrencar-me capes d’aquest nom que van imposar-me en néixer. Faig caure, primer, el cognom de la mare que va parir-me sense voler-me. Faig caure, després, la meitat d’aquest nom ancestral que han dut tantes dones a la família. I llavors no sé què fer amb el cognom del pare absent que en realitat vol dir tan poc que no vol dir res, que és com dir-se de qualsevol manera perquè res no m’hi lliga. I aquest el deixo, doncs, tal com va, buit de cap pes, triat gairebé per l’atzar.

M’he arrencat els noms que em feien nosa i em sento lliure. I sé per com em diuen qui m’estima.

De tornada cap a casa, carregat, veia com l’alè se li tornava fum blanc i va pensar que feia fred, i que per Nadal és el que toca, i que està molt bé. L’home que creia en el Nadal va arribar a casa i va posar el cd de nadales que li havien regalat a la tercera botiga, i es va posar a fer veure que cantava en un anglès mig inventat, i va pensar que si continuava somrient l’escudella de Nadal seria més bona, i que si cantava més alt el pollastre (al final havia decidit que faria pollastre) li quedaria més gustós.

L’home que creia en el Nadal es va servir una copa de vi, es va treure el davantal i va parar la taula amb les estovalles noves i la coberteria de l’àvia. Amb espelmes, amb un centre de flors naturals, amb copes de cristall de bohèmia, amb tot el luxe que es podia permetre un cop l’any. Després va fer una dutxa i es va posar el vestit i la corbata, i el perfum car, i les sabates netes. L’home que creia en el Nadal no era jove ni gran, havia viscut el que li havia tocat viure, tenia les arrugues justes i les dents molt blanques. Treballava en una empresa qualsevol i els seus companys no li parlaven poc ni massa, ni era estimat ni rebutjat. Quan algú li preguntava amb qui passava la nit de Nadal, o el 25, o Sant Esteve, deia un tímid «amb la família», i aquesta resposta evident satisfeia els simples i aturava els curiosos, perquè «la família» ho vol dir tot i no vol dir res, «la família» poden ser trenta o poden ser tres; «la família» és la resposta correcta i en general no cal concretar més.

L’home que creia en el Nadal tenia un secret, i és que la seva família era ell. Havia intentat, de més jove, explicar que passava sol les festes, però això creava una sospita immediata. Algú que no tenia família segur que havia fet alguna cosa malament. Era igual haver de besar el tiet pederasta que et tocava el cul quan tenies tres anys, era igual haver d’encaixar la mà del fill de puta que maltractava la teva germana, era igual aguantar els sermons de l’àvia manipuladora que canviava obediència per diners. La família és la família, i tothom en té. L’home que creia en el Nadal també, només que havia decidit que no volia veure-la més. Que li feia nosa, que se li feia difícil creure en el Nadal entre tanta hipocresia i tants retrets secrets. Era un home pràctic, un home sà, que aviat va aprendre que «la família» era un genèric còmode, que no deia cap mentida perquè la seva família era ell.

L’home que creia en el Nadal va sopar tranquil, va beure una copa de cava, va menjar el seu torró preferit, va rentar-se les dents. Abans d’anar a dormir va deixar els regals sota l’arbre per poder sorprendre’s l’endemà, quan els trobés. L’home que creia en el Nadal va ser feliç, un Nadal més.

[Publicat al diari Público el 22 de desembre de 2011]

A les 6.25 passo pel que havia estat un menjador i que ara és una habitació més amb quatre llits, tots amb gent que dorm. Baixo al carrer i fa fred i rebusco per totes les butxaques de la jaqueta per si hi trobo alguna moneda que em doni una estona en un cafè, però no, així que enfilo pel carrer Hospital i arribo a la Rambla i pujo i pujo fins que sóc a Plaça Catalunya i baixo al soterrani de la Renfe. M’assec una estona al terra, tanco els ulls un moment, penso que avui és divendres i que en Juanjo em pagarà, que podré comprar alguna cosa per sopar i pagar l’habitació una setmana més, que potser aniré a un cíber i em connectaré una estona amb la mare, que ara fa dies que no li dic res.

Són gairebé les 6.57 i entro al torn de les vuit, així que m’aixeco i quan no miren els vigilants em colo darrere d’un avi i em sap greu perquè l’he d’empènyer una mica i li dic “perdoni” educadament, i ell maleeix el jovent i no em pega perquè no té força i no m’escup perquè li cauria la dentadura, però em mira d’una manera que no voldria que ningú em mirés. Pujo al tren de les 7.04, tot i que en tindria prou d’agafar el de les 7.13, i la calefacció i la gent m’escalfen tant que em trec la jaqueta i de la samarreta em torna l’olor del sabó d’aquest matí, i m’alegro d’haver-me dutxat, ni que fos amb aigua gelada. A les 7.28 el tren arriba al suburbi on hi ha la fàbrica i jo baixo i torno a colar-me per sortir, aquest cop darrere d’un noi que fa com si no ho notés.

Caminant deu minuts arribo al polígon i entro a la tercera nau. És d’hora, les 7.42, però vaig al vestidor i em trec la jaqueta i em poso la bata, i llavors m’assec al banc fins a les 7.57, perquè a en Juanjo no li agrada que arribem ni tard ni d’hora. M’acosto a la màquina i li dic hola a la Jasmina, i ella surt i jo m’hi poso i passa el temps fins que són les 13.59 i és hora de parar per dinar, i ve la Maica a rellevar-me. I llavors, mentre em miro les ungles al banc de fora perquè algú se’m va menjar les restes del sopar i no tinc res de res, ve en Juanjo i em diu que ja puc plegar, que la feina està fluixa, que dins el sobre hi ha la setmanada, que si hi ha res ja em trucarà. Però no tinc telèfon i sé que ho diu per dir, així que vaig al vestidor i agafo la jaqueta i me la poso per sobre de la bata i desfaig el camí fins al tren, i al bar de l’estació em compro un llom amb formatge i, posats a fer extres, fins i tot pago el bitllet. Són les 14.46 i fa una tarda preciosa, un sol d’hivern tan suau que, a través de la finestra del tren, podrien ser les mans d’algú acaronant-me els cabells. I de cop, veient de lluny les xemeneies brutes de Barcelona, no sé dir per què, faig un cop molt fort contra el vidre i s’esquerda l’esfera del rellotge i em poso a riure tan fort que tothom del vagó em mira, i per un moment és com si existís de veritat en aquesta ciutat on cada dia viu sense viure tanta gent.

[Publicat a Time Out el 28 d'octubre de 2011]