Ha tornat a passar, gairebé sense adonar-nos-en. Un altre número dels que m’agraden, que aprofito per recordar que us recordo. Que us agraeixo que passeu a veure’m. Que ja ens coneixem, o no, però que aquesta finestra és les meves ganes de saber de vosaltres, de pensar en veu alta, de sorprendre’m quan m’escriviu per dir-me que us heu declarat amb un text que heu trobat per aquí, o que no esteu d’acord amb això que dic.
Així que gràcies. No gaire cosa més, només gràcies.
Com un cercle que vol tancar-se torno al país on vaig enamorar-me de tu, ara fa un any, sota un sol esclatant que cegava la tempesta. Et sembla estrany que m’enamorés de tu si no hi eres, si no et coneixia el tacte, si les nostres converses eren llargs monòlegs escrits en missatges de correu electrònic que travessaven Europa i oceans d’obstacles.
Podria cedir a una sensibleria fàcil i rellegir aquelles paraules, obrir el quadern blau que vaig omplir i tornar als pensaments confusos d’aquells dies en què tot semblava més difícil del que va ser en realitat. Però gairebé m’estimo més escriure’t ara que no ens sent ningú i puc dir, ben alt, que no vaig equivocar-me.
Passaran les hores al congrés, dinaré amb coneguts i parlarem del temps, faré les meves xerrades a la universitat amb posat de dona que sap de què parla. I sovint no seré enlloc, sovint seré només records de mans que es troben i amics que es besen i cels que s’obren i llunes que tornen cada mes per recordar una nit passada.
La major part del temps, però, pensaré de quin color pintarem les parets i on posarem tota la roba dels quatre. Com endreçarem els llibres, ara que no em fa por que es barregin, i a qui regalaré els que tenim repetits. Perquè deia que el cercle es tanca però no; som espirals que tendeixen a l’infinit, som espirals que s’abracen.
Ara sentiria Pierre, de Barbara, si no fos que plou de veritat però no hi ha llar de foc i ni tan sols has de venir, avui, a cercar-me. El dia serà un lent empènyer les hores, un anar anotant idees perquè no sempre hi ha el temps d’escriure un conte, un pensar què fer amb els nens al vespre, un recordar els teus ulls buscant-me, anit.
I penso pintura de dits o pel·lícula amb manta, i penso que els dies de pluja hauria d’aturar-se el món perquè tothom pogués asseure’s darrere una finestra i pensar en amors passats, o enyorar els presents, o fer coses melangioses com tocar una peça en to menor o remenar fotografies de la llunyaníssima infància.
Hi haurà la incongrència de la dutxa precedint el paraigües, hi haurà petit somriure i maquillatge. Hi haurà posat professional i ulleres grosses, hi haurà dinar de feina i cotxe cap a casa. Potser m’envies un poema, potser t’envio una carta. I serà vestir l’absència una manera absurda, contradictòria d’estimar-te.
Ara sentiria Pierre, de Barbara, si no fos que ja és tard i cal llevar-se. Et il pleut des larmes de pluie, il pleut…
Serà segurament avui quan entris i et trobis el meu nom vermell, en minúscula però prou gros, monument a l’ego, quasi mirall de si mateix. Pot ser que arribis expressament, volent llegir-me, o pot ser que hagis escrit al cercador “noies per follar a Terrassa” o “el món em cau a sobre” (exemples reals). Voldria imaginar que ens coneixem i que soparem plegats aquest dijous, o que no ens coneixem però véns sovint a veure què.
És estrany escriure’t sabent que no sabré mai qui ets, que tu tampoc sabràs segurament que ets tu, i no el d’abans o el següent, el que ha fet la visita 11.111 a aquest bloc perdut de l’univers de bits que volten pertot. I és estrany que sigui estrany, perquè escriure al no-res, parlar a l’aire sense saber on arribarà la veu, és el que faig des de fa anys en blocs diversos de noms més o menys amagats.
Aquesta nit, quan els nens dormin i la nit sembli un llençol tapant el cel, obriré una ampolla de vi, em serviré una copa, brindaré. Perquè sí, perquè 11.111 és un número bonic, perquè falta molt per al 111.111 però, si vols, hi arribarem.
I gràcies per ser-hi, per cert.
Fa setmanes que la tinc allà, a dins del tren, sense acabar de decidir on enviar-la. Penso si podria ser feliç amb M., o si li convé més O. Penso si potser no hauria d’engegar-los a tots dos i anar-se’n molt lluny, a algun lloc amb platja, i mirar el mar fins que l’adormin les onades. Penso si aquest abandonar-la per altres projectes que em semblen més urgents no és una forma d’infidelitat imperdonable. Si sabrà tenir paciència i esperar que acabi el conte sobre S. o els textos absurds amb què omplo pàgines i pàgines com si estigués vivint a principi de s. XX i encara pogués inventar-me l’avantguarda.
Ella és pacient, és clar. Cada cop que vaig a veure-la és allà, esperant amb la mirada absent, com si tot això no anés amb ella i, en realitat, ja hagués decidit què farà. Com si simplement esperés que jo posi els dits sobre el teclat per anar-me dictant el destí que ha triat. De moment, però, hi ha S., més atractiva, més viva, més passional. De moment S. és l’amant i ella una mena de germana que em coneix i sap que, un cop em passi la febre, voldré una dona tranquil·la amb qui parlar.
De moment, ella em mira de lluny i somriu davant aquesta fràgil felicitat que es construeix a cops de sort, a força d’acceptar tots els regals que arriben sense que calgui merèixer res més que respirar. De vegades, escriure, més que viure les vides que et faltaran, és fer-te amics que t’esperen per quan s’acabi la bona ratxa i tinguis ganes de plorar.
Ja no recordo els teus gestos, ni com t’apartava el serrell per besar-te. No recordo els matins ni les tardes, les promeses ni la ràbia. Aquella cançó que cantaves, com plegaves els llençols, com menjaves els préssecs, com em criticaves. Sobretot, no recordo els teus ulls mirant-me tan intensament que volia amagar-me.
Tu, segurament, tampoc recordes. Els records són estranys, arriben quan volen i imposen el seu ordre salvatge. T’arrenquen de la platja i se t’enduen a un hivern fred, amb tres pams de neu a fora i una llar de foc que s’apaga. De vegades et plouen a sobre, i de vegades no volen venir per molt que els conjuris amb paraules.
No, ja no et recordo. Em ve al cap, en canvi, el Bolero de Cortázar (y de pie ante el espejo interrogándose / cada uno a sí mismo), pensant en el mirall que hauríem volgut ser una de l’altra. Pensant en tot el fum que no ens deixava veure el foc. Pensant en tots els arbres que ens van ofegar el bosc. Pensant que penso massa, que sempre he pensat massa, que pensar és una manera de viure l’oxímoron sense violentar-se gaire. I pensant que penso que pensava, veig que no, que no vam ser el que volíem. I ja no ens recordo, amor.
Hi ha estones que la ver
itat tampoc no té tanta importància. Mirem documentals revestits de ciència que sabem positivament que fan trampa, però és bonic creure’ls una estona. Sembla que Masaru Emoto li parla a l’aigua i ella respon amb cristalls bells o torturats, segons què els digui. Sembla que un dia Déu es va llevar i va dir que es fes la llum, i es va fer. Sembla que una nit, des de molt lluny, algú em va dir que m’estimava i em va sortir el sol per dins. Sembla que hi ha paraules màgiques, que el verb pot fer néixer universos i conformar la realitat.
Ja sé que tens les teves limitacions, que no vols crear móns ni ponts ni llums. Sé que, en realitat, vols cada mot que em dius com una llança o com un dard enverinat. Però pensa un moment que potser Emoto té raó, que potser el meu 80% d’aigua es torna lleig uns segons i això podria anar-te en contra. Pensa que potser tinc un arsenal de paraules que juraria que no vols sentir. Pensa que si he callat fins ara ha sigut més per tu que per mi.
I digue’m clàssica, si vols, però és que trobo que no costa res dir “bon dia” sense sentir-ho, dir “si us plau” i revoltar-se per dins. Si prou vegades ets amable, ni que sigui per costum, ni que sigui per inèrcia, podries arribar a sentir-te una mica més feliç. I, en última instància, la pràctica hipocresia de les formes et pot servir. Perquè en el fons saps que, al joc de les paraules lletges, si ens hi posem, guanyaré jo.
I, ara, respirem. Ohm…
He començat una col·lecció de records. Són records petits, imatges fragmentades que vaig muntant en marcs de fantasia, construint històries per explicar-me quan he dormit tot el dia i la nit sembla que s’allarga. Voldria tenir més bona memòria i recordar tots els detalls que m’invento, però en el fons és igual. Hi ha alguna cosa de molt real en el que imagino.
Un vespre de l’estiu del 88, devia ser, i jo a cavall per la platja. Feia estona que havien tancat per als turistes i érem només aquella madrilenya de disset anys tan simpàtica, amant del meu pare, i jo, enfilada dalt del cavall més pacient de l’estable. A galop arran de les onades. El sol que es ponia, el cel d’un groc ataronjat tan intens com el batec del cor desfermant-se’m. La joia de sentir el galop, la velocitat, la cadència del cavall i el meu cos ballant-hi i la por que s’aturés de cop, que em fes caure. I llavors tornar cap a casa, a un trot lleuger del tot incòmode, amb el barret de cowboy a l’esquena i un somriure petit perquè llavors encara no sabia somriure més, per molt feliç que fos a estones.
I aquell nen de la meva edat, l’Arnt, que em va robar un petó en una tenda de campanya. I el seu amic, el guapo, que era tímid com jo i només em mirava. I retoladors de colors amb què ens dèiem el que podíem quan l’anglès no ens arribava. I tardes a la fira amb famílies alemanyes, i una foto al circ amb un elefant que recordo estranyament aspre. Va ser un estiu molt curt, el del 88. Va ser un estiu molt lluny.
Quan he muntat els records amb paraules, els embolico amb un mocador de seda, els guardo en una capsa que podria ser un arxiu de word o un email molt íntim o un post que no he penjat. Voldria tenir més bona memòria i recordar-ho tot de veritat. Però de vegades em sembla que ja està bé així, que l’única diferència entre els meus records fabricats i els dels altres, que creuen tan certs, és que no tinc prou imaginació com per fer-me creure que no m’ho he inventat. I somric; la meva col·lecció és preciosa i brilla en l’obscuritat.
Avui que els núvols han baixat a prendre la muntanya, i que tot sembla més humit que de costum. Avui que s’acumulen les notícies (no sé si bones o dolentes) i que no vull saber res més del món. Avui que una noia cita Rilke a classe i és com un raig de llum en ple matí. Avui que cal canviar l’oli del cotxe, els llençols dels llits petits, la funda del coixí. Avui que és un dimarts però ja podria ser dimecres, avui que el cel és gris i desmenjat. Avui que els temps no ens van alhora, i tanmateix volen poemes i traduccions dels poemes i petons zeros i uns i espais en blanc. Avui que ja s’acaba, que aviat ja no serà. Avui, doncs, dic escletxa, guspira, escata, fulgor. I el noms de totes les coses s’assemblen al meu nom.
Hi ha un curtcircuit evident quan miro aquests ulls tan blaus i m’hi veig, perduda, somrient, aliena a tot el que no és primavera i esclat de la pell. Hi ha un curtcircuit perquè tu eres l’amic simpàtic amb qui fèiem una birra i discutíem sobre el cànon i sobre Freud i sobre si normativa o ús, i totes aquestes coses de què encara parlem quan no és moment de desfer el llit perquè hi ha moments per a tot i de vegades toca estar vestits i discutir apassionadament de coses sense importància perquè, al capdavall, Bloom me la bufa, i Freud encara més.
És un curtcirtuït fugaç, que mai no dura més que el temps de reconèixer-lo i dir-lo, de vegades, si apreta la urgència de dir-se sencera. I que tu somriguis i facis que sí, que és veritat, que tu i jo no som els mateixos de fa un any, de fa dos. Que encara recordem vagament quan podíem estar junts sense tocar-nos i no pot ser que fóssim nosaltres, havia de ser algú diferent, perquè si érem nosaltres llavors no s’entén que fóssim allà, tan tranquils, fent una birra i parlant del cànon i la psicoanàlisi com si en sabéssim res.
I sí, sé que arribarà un dia que ja no recordaré el curtcircuit; s’erosionaran les muntanyes i tota aquesta urgència serà calma, i podré tornar a mirar-te sense tocar-te. Llavors serà el moment de construir catedrals i gratacels, o de plantar una mongetera i enfilar-se més amunt, encara. Mentrestant, per a aquest curtcircuït fugaç però insistent, has trobat la solució perfecta: “coitcircuita’m”, dius. I sí, els diccionaris són plens de paraules gratis, però m’encanta quan t’inventes la manera d’inventar-me.
