Here comes the sun

De vegades escric coses que em fan por. No és por del ganivet que s’enfonsa en la carn, ni de la sang que brolla del buit. És por de llegir-ho i no saber d’on surt, mirar-me la pantalla, les mans, i no saber per què els dits han descrit aquests camins concrets sobre el teclat, d’on surt la foscor que esperona l’ànsia, com he arribat a conformar, amb la fredor de qui no se sap la ràbia, les línies que m’esgarrapen les retines.

Sóc cautelosa, llavors. Guardo el text en una carpeta que diu “fràgil” i em dono el temps que em cal per tornar-hi, un dia, més endavant. Em dic que no és que ho deixi per més tard perquè tingui por, em dic que està demostrat que ara entenc coses de mi que no entenia fa vint anys.

De vegades escric coses que em fan por. En dies com avui, que arriba el sol i és primavera i somric molt. De vegades em faig por, i escric, llavors.

D’allò que Sartre en diria la nàusea

Tot el que diria ara no només ho han dit ja els altres; ho he dit jo mateixa amb les mateixes paraules. He dit dilluns i cansada, he dit amor i cansada, he dit projecte i cansada. Una tireta al braç esquerre com a prova que hi ha metges que creuen que tot es pot solucionar, fins que es demostri el contrari. Només cal buidar-te de sang, analitzar-la bé, descobrir què et passa. Convertir el cansament perpetu en un nom concret que tingui una cura (ferritina, hormones, radioteràpia), posar-li una etiqueta convenient perquè quan algú em demani per què faig mala cara pugui dir un tecnicisme que tranquil·litzi. Ara, quan repeteixo com un mantra res i cansada, veig la sospita en el seus ulls, com si amagués una veritat molt fosca, jo que les trec a passeig perquè els toqui l’aire.

Així, mentre espero que els que en saben facin la seva i tornin amb una paraula nova o vella, però amb una paraula que em deslliuri de la mala consciència d’estar sempre i cansada, enfonso el cap entre els coixins. L’excés d’aire em sembla, ara mateix, una mort menys desitjable que aquest anar-se ofegant, a poc a poc, en un llit tebi que no pregunta, no jutja, no demana.

Anissos

Hi ha aquesta repetició, com un mantra, que prodigues a cada moment: “sóc feliç, sóc molt feliç, sóc tan feliç, no havia estat mai tan feliç”. Hi ha la repetició que em fa pensar (perdona la impertinència) que vols convèncer algú (segurament, et vols convèncer a tu) que efectivament és així. Hi ha el relat fotocopiat de dies i dies i tòpics i tòpics, hi ha la narració d’una felicitat perfecta que no admet matisos ni ombres ni dubtes. És una mica una felicitat Disney, ho has d’admetre. Una felicitat de cartró pedra en què els bons són tan bons i els dolents són tan dolents que, la veritat, sembla una història d’estructura simple i tall clàssic, en el pitjor sentit de les paraules. Sembla, sincerament, que no t’hi estàs esforçant gaire. O que t’hi estàs esforçant massa.

I llavors, una petita esquerda. No hi vols donar importància, és només una nit d’insomni, una nit com tantes altres. Una nit que aprofites per fer feina, per mirar el teu amor com respira. Aprofites per fer coses perquè reflexionar podria ser perillós. Reflexionar per què la inquietud, el mal d’estómac, la migranya, les mans suades, tornen avui com tantes nits passades et podria dur a la conclusió que sí, que hi ha una esquerda, i que no n’hi haurà prou de continuar fingint per tapar-la.

Jo tinc esperança en aquesta esquerda. Tinc esperança que doni complexitat a l’obra, que hi afegeixi ombres que faran més brillants encara els colors d’aquesta primavera que, impassible a la teva cantarella mecànica, esclata en sol i en núvols i en previsió de pluges que no sabem si cauran però que ens obliguen a arrossegar el paraigua. Tinc l’esperança (altruista, totalment gratuita, més que prescindible i que, n’estic segura, prefereixes ignorar) que l’esquerda està bé perquè, si en algun moment t’obliga a escoltar-la, t’obrirà potser la porta d’una felicitat menys plana. Una felicitat en què cap el dolor i la tristesa, una felicitat que no tanca els ulls a tot allò que, al nostre voltant, davant i darrere, en singular i en plural, podria enfonsar-la. Una felicitat sostenible, si no sostinguda ni eterna ni fàcil ni amable.

Potser no sé de què parlo. Potser tens raó i la perfecció no és tan freda com em sembla a mi, que no he sabut acaronar-la. Potser m’equivoco i, llavors, d’aquí a molts anys, em diràs que l’insomni no era esquerda i que l’esquerda no calia i que continues feliç, molt feliç, tan feliç, tan feliç com mai. Tants caps tants barrets, diràs, i és possible, t’és possible, viure en el parc temàtic en què tothom somriu i no hi ha cues i les atraccions no cauen. Però permet que desconfiï. Perquè estimar la imperfecció, saber que cada esquerda és necessària i que conforma tant com els traços ferms la bellesa del paisatge, és l’única manera que he trobat de fer la vida suportable. I, des d’aquí, el retaule que pintes sembla, si no indesitjable, sí poc interessant. Com un conte de fades que ja saps com s’acaba i que saps que t’oculta què passa després dels anissos. Com una telecomèdia de riure enllaunat. Com el dringar buit d’una moneda falsa.

Un nom propi

Van rebel·lar-se els esclaus i es van arrencar el nom dels amos. No tots, és clar, no tots. Alguns s’hi sentien còmodes, el nom era el seu, no s’havien dit mai d’una altra manera. O potser era massa feina i feia mandra. El cas és que alguns van arrencar-se el nom i van sentir-se lliures, van sentir-se amos de la seva vida. Van sentir que podien renéixer d’una manera més digna, amb el cap més alt i les mans més netes.

És potser per això, Virginia, que se’m fa estrany dir-te Woolf, que és un nom d’home. És per això que miro d’arrencar-me capes d’aquest nom que van imposar-me en néixer. Faig caure, primer, el cognom de la mare que va parir-me sense voler-me. Faig caure, després, la meitat d’aquest nom ancestral que han dut tantes dones a la família. I llavors no sé què fer amb el cognom del pare absent que en realitat vol dir tan poc que no vol dir res, que és com dir-se de qualsevol manera perquè res no m’hi lliga. I aquest el deixo, doncs, tal com va, buit de cap pes, triat gairebé per l’atzar.

M’he arrencat els noms que em feien nosa i em sento lliure. I sé per com em diuen qui m’estima.

E poi viene un giorno…

Tanco la porta de casa i passo la clau, com si amb dues voltes pogués assegurar que el veí psicòpata no esfondrarà la fullola amb una destral o un cop de cap. Tanco la porta i engego la música, em trec les sabates, em serveixo una copa de vi. Tanco la porta i la calma se m’estén per dins, com si aquests setanta metres quadrats amb piano i finestral fossin el paradís exacte que havia somiat, només que una mica massa lluny del mar.

Tanco la porta i m’assec al sofà, i és gairebé com si a dos-cents metres d’aquí ja no hi hagués tres morts estirats a terra, enmig de la carretera, tapats amb mantes tèrmiques de color metàl·lic brillant. Com si no m’haguessin ferit les retines els llums estridents de la mort escampada en la nit, com si en la lenta caravana de vehicles que tornen cap a casa pacientment no hagués tingut temps de pensar amb quina facilitat aquest diumenge em podria haver donat un paper diferent, un paper tacat de sang i asfalt ressec.

Però he arribat a casa, he tancat la porta, m’he servit una copa de vi. I penso si demà no trobaré l’estona de comprar unes flors d’hivern que adornin aquests dies que sembla que no siguin meus, l’ombra a la paret que torna una silueta que no reconec. Aquests dies fràgils com una cançó de diumenge que no vol acabar de morir.

Final previsible

No va fer-li, aquell dia, una declaració d’amor desmesurada. No es va ficar a la font a pescar un peixet vermell, ni li va escriure una cançó desesperada. No va esborrar, amb les mans, les paraules. No va arrencar-li els vestits ni va posar-li, molt suaument, les calces que li havia comprat a l’altra. No va fer mai res que no fos estrictament esperable, va dir-li “t’estimo”, va besar-la, va acaronar-li els cabells, va seguir sempre el mapa.

No era culpa seva, tenia una imaginació limitada, un sentit del deure exagerat, una rectitud irreprotxable. Tenia uns ulls que insinuaven foc però que, a la llum del dia, nerviosos, s’apagaven. Un pobre amant, com diria Cortázar. El final també va ser previsible. La va mirar als llavis (als ulls ja no podia) i va recordar, com si ho hagués inventat, que hi havia hagut un dia en què hauria volgut mossegar-los i se n’havia estat. Ara ja no els tindria.

Sum ergo cogito

Avui, fa uns quants anys, vaig néixer. Va ser un néixer accidental, ningú m’esperava i els meus pares miraven a terra com si no sabessin què havia passat. Devia fer fresca, perquè llavors la tardor arribava una mica més d’hora, i sé que totes les meves tietes van venir-me a veure i em devien fer petons asfixiants i devien explicar els seus parts i devien fer molt de soroll, perquè per a elles la vida és escandalosa i no ho volen evitar.

Avui, que sé que hi haurà pastís i espelmes i petons i nens que picaran de mans i em faran demanar un desig, i amants que em recorreran la pell quan tot sigui silenci de sospirs callats, trobo a faltar les meves M. escampades pel món. Trobo a faltar molta gent que és lluny o que ha mort o que ja no veig perquè passa el temps i se’ns endú el que estimem i ens porta el que hem d’estimar.

Podria mirar fotografies velles o desenterrar antigues cartes d’amor, però crec que no. Crec que miraré si trobo una casa vora el mar on traslladar-me aviat, començaré a llegir el llibre que m’he regalat, buscaré un lloc fred on escapar-me a estrenar la gabardina preciosa que m’he trobat sobre el coixí quan m’he despertat. Crec que començaré una novel·la o fins i tot un poema. Crec que miraré molt atenta al meu voltant, perquè estic segura que aquest any, també, els dies em portaran sorpreses i em faran riure i em faran plorar.

Crec que estimaré la vida que, accidentalment, fa 34 anys, em van regalar.

Idees de no bombera

Avui he tingut una revelació terrible. M’he llevat aquest matí amb la certesa que passava alguna cosa, que avui era un dia important, un dia d’aquells que fa sol però molesta perquè el cos et diu que vol pluja i fred. He mirat l’agenda tres vegades; una reunió a l’escola, una classe de música, lliurar aquella traducció, passar un moment pel metge. Res de transcendent. Però jo sabia, al moll de l’os sabia, que avui era el principi de la meva vida adulta, o com a mínim el dia en què m’adonaria que ja no està tot per fer ni tot és possible ni hi ha marxa enrere esperant a la pròxima rotonda.

M’he mirat al mirall i m’he trobat bé, una dona sana i feliç, les arrugues justes, un aspecte net. He mirat enrere i he trobat els triomfs imprescindibles, els fracassos necessaris, amics antics i amics nous i coneguts i odiats per omplir els dies lents. Per què aquest zum-zum al fons del cap, doncs? Per què aquesta alarma que m’ocupa el cervell? I de cop me n’he adonat: comença a acabar-se el temps. Ja no podré ser bombera ni astronauta, vaig justa per ser metgessa o jutgessa, no tinc cap opció d’arribar a ballarina de claqué.

No és una tragèdia, direu. La majoria de gent no és cap d’aquestes coses, ni artista de circ, ni acomodador de cinema, ni fotògraf de google maps. Segurament tampoc no és que tingui un interès agut per ser tot això en concret. És, en realitat, la consciència de la impossibilitat el que  em mareja, avui que no estic gaire per a res. Penso en totes aquestes vides improbables com en els amants que no tindré, i la conclusió, llavors, és clara. Si només en pots triar un (o dos, o tres que viuràs més o menys consecutivament) que siguin els que t’apassionen més, i de cop l’elecció és clara com l’aigua d’una font remota. Sort que, de vegades, les metàfores ofeguen el desassossec.

Que es faci la llum

Un dia, de sobte, saps dir. Sons, síl·labes senzilles, patrons suprasegmentals, paraules curtes, petites frases agramaticals. Et corregeixen, t’ensenyen paraules noves, t’envien a escola. Durant molts anys, molts, aprens a dir. Aprens a anomenar el concret i l’abstracte, i mires de caçar les idees amb més precisió cada dia. Dediques pràcticament la teva vida a dir en la teva llengua i en les dels altres. Desemboliques expressions com si fossin regals, dibuixes sobre el paper, sobre el teclat, en l’aire tèrbol de la tarda, tot el que et passa pel cap. Dir és la clau de tots els panys, reals i imaginaris. Saps que la paraula adient pot aconseguir que no et posin la multa, o que ell et miri com et mira quan es voldria desfer.

I un dia, de sobte, ja no. Dius, és clar que sí. Però aprens a callar. Calles petites decepcions o grans tragèdies. Calles un desig o una cançó. Calles tant que omples el silenci de paraules, com per despistar. Calles fins i tot quan podria semblar que dius massa. Calles perquè saps que el verb fa la realitat, i vols anar amb compte amb el que fas. Calles perquè si diguessis faria mal. Calles perquè tens por d’aquest poder de convocar fantasmes, perquè saps que si somrius i no dius res o dius alguna cosa amable és més fàcil passar el dia, que és com dir l’eternitat.

Vigila, però. Si no trobes l’equilibri podries esclatar.

Wash me clean

Tu no viuràs, segurament, la porta del malson obrint la nit. El pes dens de la fosca tallat abruptament per un crit agut que surt de l’estómac i t’ofega els pulmons. La suor que se t’enfila per les temples i et davalla des del pit fins al melic. Tu no viuràs, no crec, el pànic de saber que la por de veritat és la vigília, que és quan recordes que respires que voldries oblidar el que és respirar. Les hores que s’allarguen fins a l’alba, la son que t’enganya un altre cop i et porta de la por d’estar viu a la por dels somnis que recreen els records clavats amb ràbia a les parets.

I si ara m’aixeco i faig amb força cada passa, si ara m’obligo a decidir que deu metres no són tants i obro el calaix, si ara agafo el ganivet més gran que tinc i em miro els ulls a la fulla esmolada que esquartera el neguit, és perquè tu no viuràs, diria, l’empenta de la mort que et força a viure, la nàusea del batec a dins el pit.

Xxxt. Obro la porta. No faig cap fressa. Si se sent res és només la sang que encara no raja. Ronques, com un porc o com un imbècil. Indolent, ronques com qui té tots els instints satisfets però somia encara pastís de xocolata o tailandeses de pocs anys sobre la taula. Ronques i el ronc em dóna el ritme, em diu el lloc precís on descarregar-me de tantes hores d’esperar, sense moure’m, que vinguessis un altre cop a esquinçar-me tots els somnis. Ronques però ja no ronques perquè hi ha algú que crida i podries ser tu però crec que sóc jo. I, en aquest crit, que és més lleuger, que és més antic, finalment visc. Tu no. Tu no viuràs, segurament.