Quién matará al comendador

Caldria inventar una altra manera. Com qui no vol res, un dia, vestir-nos tots de verd o de blau. Esmorzar pomes, no dir ni una paraula. Cantar tots, a les tres i cinc, la mateixa cançó. Escriure a les parets, tots la mateixa nit, una paraula. Fer un acte absurd qualsevol, alhora, que prengui sentit en la repetició exacta d’una gernació.

Alguns, llavors, els que no són nosaltres, els que mouen els fils i venen opinions, els que ja no ens fan fum als camps d’extermini però ens tornen esclaus d’un DNI i un compte bancari, captarien el missatge. Som molts. I anem a una.

Caldria inventar una altra manera, segur. Però, abans, caldria que cadascú sabés, íntimament i amb tota la certesa, si és explotat o explotador. I reconegués en l’altre, abans que l’enemic que em prendrà el pa de la boca si pot, el que lluita per no ofegar-se, com jo.

Mínim comú múltiple

He decidit renunciar a la hipèrbole. Reduir els superlatius i dissimular l’entusiasme. Triar adjectius discrets i noms petits que evoquin, més que sols i estrelles, la pell eriçada quan t’acostes per darrere, el moviment invisible de l’aire quan tanco les parpelles perquè no s’escapi encara un sospir menut quan m’apartes els cabells i em beses. He decidit renunciar a la hipèrbole perquè és inexacta, perquè la seva flaire de mentida repetida desvirtuaria una sinceritat tan nua. Perquè això que fem néixer és senzill, perquè adornar-ho amb focs artificials ensordidors mataria la música delicada del teu cos i el meu cos, fàcil i bé. Perquè l’exageració no em serveix, he decidit abandonar la hipèrbole. I així  poder dir-te amb cada gest modest.

Amb tots els somnis intactes

Una lluna com un sol, com un ull, com una alegria. Una lluna sense vergonya, rodona i llisa, banyant-ho tot. Una lluna com la teva mà buscant-me l’entranya, com aquella pregunta que et feia, com tu al mirall del mirall del sospir, una lluna com la teva llengua i, a la punta, una paraula. Una lluna que és saliva i és aire i és flama, una lluna present com l’oxigen que falta. I una butaca vora la finestra, i tota una nit per mirar-la. Adormir-me a sobre teu, el teu pit com una manta. I cada estrella un jardí, i cada nit una platja. Una lluna, una i prou, com una vida que passa.

Acció de gràcies

Parlo sovint dels homes injustos, dels imbècils, dels masclistes. Dels que escombraria sense miraments del meu món. Dels que no vull que s’acostin als meus fills. Dels que em fan pensar si la violència no seria una solució legítima quan els atacs plouen de tantes bandes.

Avui, però, potser és el dia de recordar tots els altres. Els que m’han estimat bé, els que no m’han traït, els que han sabut respectar-me. Els que creuen en un món més just i el fan cada dia. Els que senten vergonya cada cop que l’estadística els posa al sac dels torturadors, els violadors, els maltractadors, els menyspreables. Els que han vingut a fer-me una sopa quan era al llit, els que han sabut abraçar-me. Els que m’escolten, els que em fan anar més enllà amb converses que no s’acaben. Els que vull a la meva vida, perquè són persones admirables. Els que em demostren que no són tots iguals, encara que hi hagi qui ens ho vulgui fer creure.

Penso en R., que em porta la contrària. Penso en A., que hi és sempre. Penso en B., que em fa somriure infinites vegades. Penso en V., que ha sabut reptar-me. Penso, amics, en tots vosaltres.

 

Sense filtre

Folla’m amb la justa desmesura que em cal per oblidar totes les passes. Que les teves mans modelant-me el cul o la cintura siguin un vespre d’estiu suant present, siguin una àncora que s’ha menjat el temps, si el temps és record o és projecció que em voldria a un altre lloc ara mateix.

Tatua’m a la gola la saliva i reclama’m amb els ulls, el cos, el vesc. Que aquest donar-te sigui un exigir-me que m’alliberi de mi per un moment, que m’inscrigui dins l’instant i em vulgui tota, però tota sense boires ni costures, tota continguda en carn i en vent.

Després ja em vestiré de sucre i nata, després seré paraules i tinters. Seré sopar qualsevol cosa,  seré pel·lícula o passeig. Després seré somriure i passes dòcils, després seré el que vulguem ser. Però ara dóna’m l’ara sense obstacles, ara siguem ara i prou, a pèl.

I si moren orenelles

Un punt i a part, que podria ser en realitat el salt al buit que em cal ara mateix. Un punt i a part que m’aparti d’una primavera tan fugaç que ja s’ensuma l’estiu i encara no he collit girasols de purpurina de sota les parpelles dels somnis que ens han pintat de roig la lluna plena. Menstruar, amb paciència, perquè la sang cal vessar-la, perquè sentir l’ovari que esclata és sentir la vida que esclata i llavors pintar, sense miraments, sense falsa modèstia, incivilitzadament, el quadre del desig que es desferma a sobre els teus llençols tan blancs, tan insuportablement perfectes. I deixar-te tots els rastres de les nits que no viurem però voldria, ara mateix voldria, recordar com qui recorda espills de meravelles. Una taca a la paret que puguis mirar quan se’t mengi l’absència.

Un salt al buit, doncs. Un punt i a part que m’acosti a mi i m’ompli l’espai en què em retrobo amb l’abisme, que diu que seria la mort però és més aviat  el foc de qui recorda que un dia va brillar, potser només el temps d’una primavera intempestiva. Un punt i a part, deia. I encetar un altre paràgraf que podria dir-se estiu, que podria dir-se hivern, que podria dir-se dies i dies de platja o de vent.

Un salt i a part, un punt al buit.

Un, dos, peix, res

Hi ha una esquerda, a la paret de la teva cambra. És una esquerda amb forma d’escala.

Un,

(       dos,

(              tres,

(                      molts

(                                   graons per arribar-te a la boca, treure’t les ulleres, arrencar-te la camisa.

Re,

(       mi,

(              fa,

(                       lluna

(                                   per tocar-te amb aquests dits. Una cançó? El piano queda lluny, a l’altra banda de la casa, a l’altra banda del diumenge, a l’altra banda d’aquests ulls que semblen peixos de colors nedant-me l’infinit.

Groc,

(       roig,

(              blau,

(                       bes

(                                   per pintar-te cada estona a les natges i a l’esquena, a les galtes i a l’orella, a la selva i entre els ulls.

Hi ha una esquerda, a la paret d’aquesta cambra. Una esquerda en forma de camí.

Nord,

(       est,

(              sud,

(                       res

(                                   per ficar-m’hi fins que em perdi i enfilar-me fins al sostre i saltar fins al terrat i volar fins a la nit. Ei, si em vols seguir.

Blanc Klein

i si la sal

al capdavall

 

fos només sol

o només cel

 

o només llum

on tot s’hi val

 

i si la sal

al capdavall

 

fos la saliva

(o una part)

 

fos la geniva

(o una vall)

 

fos la retina

(o un mirall)

 

i si la sal

al capdavall

 

fos el meu tot

que és el meu res

 

fos sols un mot

de lletres tres

Follow me

El 13 de novembre de 2005, quan Twitter encara no existia, vaig començar un bloc amb una idea molt senzilla: una frase, només una, però cada dia. La cosa va durar fins al 7 de juliol de 2008, un estiu que em va canviar la vida. Ahir, immersa en una grip enganxosa, quan ja duia tantes hores al llit que no sabia què fer de mi, la temptació de remenar papers antics em va portar de nou a aquell bloc (que ja no està penjat a la xarxa) i a la revelació que la immensa majoria d’aquells posts tenien menys de 140 caràcters.

Avui, 7 de maig de 2011, quan la febre del cos deixa pas a la febre de l’esperit, em sembla un gran dia per reprendre el projecte. Per motius sentimentals, reviure aquell “cOmpte aMb eL cAp” de temps exigents i convulsos se’m fa difícil. Però li he creat un compte a Twitter, i ja comença a caminar. Veniu amb mi?

Teoria dels principis

Érem el·lipsi, només.

Intuïció de l’abisme,

vol

o caiguda

(lliure, sense fils).

Érem el·lipsi i, llavors,

cercle

(per no dir lluna plena)

que tendeix a la perfecció

malgrat les arestes del triangle

que descosim

d’aquest absurd

paracaigudes.