Ma liberté

La sortida fàcil és que la culpa sigui dels altres. Que tot sigui un niu de corrupció i d’immundícia, que no hi hagi un pam de net enlloc, que s’estenguin les conxorxes per cada cèl·lula del cos malalt del món. Que aquell sigui allà perquè s’ha enllitat amb l’altre, o que aquella hagi arribat aquí perquè és filla d’algú o perquè s’arrossega o perquè té unes mamelles com síndries i un escot per ensenyar-les.

Se sap que és possible viure per sempre amb aquesta actitud. Que cada fracàs no sigui un fracàs propi, sinó el triomf del mal dels altres. Que el “jo ho faig tot bé, no m’equivoco mai” sigui un mantra que permeti dormir  raonablement bé a les nits, que faci fàcil ofegar la veu que diu que no, que no pot ser, que només déu és infal·lible i no està gaire clar que existeixi.

Però si vius així per sempre no coneixeràs l’alliberament de dir “tens raó”, no sabràs l’alegria d’equivocar-se i, el pròxim cop, fer-ho més bé. No podràs assaborir l’èxit, si t’arriba, perquè hauràs d’acceptar que te l’han regalat també conspiracions alienes, acceptar que ara ets tu la puta que s’ha venut el cul pel preu d’un pedestal petit i brut.

No diré que la vida sigui justa; no fotem. Però saber que sempre es pot decidir (ni que, en última instància, ens quedi només la possibilitat de decidir morir) em desfà les cadenes, em desentela els vidres, em fa sentir que és a les meves mans, com a mínim, una petita part del meu destí. Crec que la felicitat descansa aquí.

Èxit (que vol dir sortida, en anglès)

Doncs sí, va ser emocionant. Trobar persones admirades i d’altres desconegudes, pujar i saludar i acceptar l’escultura que no ho sembla però pesa més que jo, els nens asseguts darrere meu movent-se, nerviosos, al seient, que van repetint impressionats la quantitat del premi. Dir poques paraules (per un cop, saber ser breu no només sobre el paper, també sobre l’aire), buscar la seva mirada allà on la sé, animant-me. I llavors fer una copa, menjar un parell de canapès, tornar cap a casa amb tothom content, fent plans per quan siguem rics perquè, a més del premi, ens han regalat un número per al sorteig de dilluns.

I aquesta estona de felicitat que no és només saber que algú ha llegit els meus contes i ha pensat que valia la pena que els llegís més gent, que és sobretot compartir el moment exactament amb qui el vols compartir, amb els nens, amb ell. I adormir-me, cansada, i despertar-me. I el sol, que surt cada matí, com si res.

Jo sí que vull ser superwoman

Sembla obligat, avui, escriure de nou sobre el tema de sempre. És el tema de sempre perquè a tot arreu, en tot moment, si obres els ulls, pots veure l’ombra de l’abisme que vol separar les persones en homes i dones, que vol assignar rols, privilegis i càstigs concrets segons què tenen al ventre. En el món de les etiquetes que ens apliquem les persones hi ha calaixets per a tots els gustos, però la (falsa) dicotomia dona/home és un dels més potents.

Tot i que em resisteixo a llegir sobre el tema, perquè se m’inflama la sang de seguida i després costa tornar al bon humor normal, avui m’he llevat amb un article del diari ARA en què s’afirma que el problema de la conciliació afecta també les dones polítiques, i dóna exemples de com s’ho fan aquestes dones. És clar, perquè els homes polítics no tenen fills, oi?

I aquí és on hi ha el problema. Es dóna per evident que qui ha de conciliar són les dones. Que els homes no tenen aquest problema. Que els nens són de les mares no només els nou mesos que els porten a dins, sinó la resta de la vida. Que els homes no hi tenen res a veure, que si de tant en tant hi juguen una estona o els esbronquen perquè han tret males notes, ja compleixen el seu paper.

Diuen que Dalí, en un gest grandiloqüent d’aquells que el caracteritzaven, va enviar-li una carta al seu pare  que contenia una mostra de semen, amb una nota que deia alguna cosa semblant a “Ja estem en paus, ja no et dec res”. Sembla que aquesta contribució de donants de material genètic és l’única que s’espera, encara avui, dels homes.

Com que em va la marxa, m’he atrevit amb una altre article amb un titular tan enginyós com “No vull ser una ‘superwoman’” en què tres dones expliquen com s’ho fan per criar els fills. Només una es refereix al “suport” que rep de la seva parella, i admet que la responsabilitat és d’ella.

Doncs mireu, què voleu que us digui. Respecto profundament les persones que deixen la feina remunerada per dedicar-se a una cosa tan important com és educar els fills. Respecto profundament les parelles que s’organitzen per tirar endavant la feina i la vida. Que “s’organitzen”, és a dir, que reflexionen sobre les necessitats de tothom i troben la millor solució. Ara bé, que de manera automàtica, quan apareix un fill, es miri la dona com a responsable màxima, em sembla una presa de pèl.

Quan va néixer la meva filla, un dels primers dies, quan plorava, el seu pare em va demanar per què plorava. I jo vaig respondre, sincerament, “no en tinc ni idea”. Va fer cara de pànic, perquè per primer cop es va fer evident que la natura m’havia proveït de dos pits perfectament útils per alimentar la criatura, però no d’un “instint superior” que em fes endevinar què coi li passava si anava neta, ben dormida i acabada de menjar. Tot i que el pare de la criatura, des que el vaig conèixer, es declarava feminista i blablablà, vam haver de separar-nos i posar en pràctica la custòdia compartida perquè el que deia i el que feia anessin a l’hora. I ens en vam sortir. Avui dia puc dir que tinc dos nens feliços i més o menys equilibrats psicològicament, que han sobreviscut al repte de tenir un pare i una mare que se’n fan càrrec a parts (gairebé) iguals.

Quan un dels nostres fills té febre, ens truquem i decidim qui té el dia menys complicat i pot fer-se’n càrrec. Quan un dels dos ha de viatjar per feina, l’altre se n’ocupa els dies que calgui. Fem mans i mànigues per poder assistir tots dos a les reunions de l’escola. On no arriba un, arriba l’altre.

Algunes amigues que viuen en parella m’han manifestat la seva enveja pel fet que disposo de més temps per a mi que elles. Cap dels meus amics que viuen en parella ha manifestat la seva enveja pel temps que el pare dels meus fills pot passar amb ells.

Tornem, de nou, allà on rau el problema. Jo sí que vull ser superwoman. Jo vull treballar i estar amb els meus fills i netejar el lavabo i tenir vida social, i fins i tot amant(s). Ho vull tot. Però no puc ser superwoman si no compto amb un superman que dormi tan poc com jo perquè també vol treballar i estar amb els nens i netejar el lavabo i tenir vida social. Si ens posem d’acord que hi ha feines més grates que d’altres, però que si ens les repartim podem gaudir (tots, homes i dones) dels moments més especials, podrem viure, tots plegats, més plenament.

I ara regalo una idea als polítics que busquen notorietat. La notícia no és que una consellera s’endugui el fill al parlament. La noticia serà quan els homes, també, s’adonin que haurien de començar a conciliar, i sigui un polític el que s’enduguí el seu fill a treballar.

Una chica como yo en un sitio como este

Arriba un dia que penses que l’esquena no et faria tant de mal si et moguessis de davant de l’ordinador de tant en tant, que intentes encabir aquells texans que et quedaven tan bé i no hi ha manera de cordar-los, que veus amb horror com les cuixes de la teva mare s’estan convertint en les teves. I t’apuntes al gimnàs. En plan “ei, no passa res, la gent sense cap mena de sentit de la coordinació també pot fer esport” i tal. I així com es va trobar una noia com jo en un lloc com aquest, amb tot de proves que he anat superant com he pogut aquests dos mesos escassos que fa que hi vaig.

Prova número 1: el calçat. Efectivament, des que a l’institut ens torturaven amb educació física obligatòria, no he tornat a tenir vambes. Això són gairebé vint anys. No tenia ni idea que no existeixen les vambes tot-terreny, com abans; ara cal decidir entre trekking, running, jogging i no sé què més. Al final, desesperada davant de tantes possibilitats, me’n compro unes qualssevol, de les menys cares, simplement perquè m’agrada el color.

Prova número 2: aerostep, boshu, Feldenkreis. A l’horari de classes del gimnàs hi ha paraules que no es coneixen ni al Termcat. Acabo entrant a la primera classe que trobo, i mitja hora més tard en surto, farta d’ensopegar amb l’step i totalment frustrada perquè sóc l’única persona de les vint que hi ha que no sap què ha de fer quan el monitor diu “mambo” o “inicial”. Per sort, a còpia de practicar l’assaig i error, acabo descobrint la monitora que crida menys, la que té pietat dels inútils com jo i ens explica les coreografies, i les classes “exprés”, fetes expressament per a pobres descoordinats que no poden recordar més de cinc passos seguits.

Prova número 3: em sones d’alguna cosa, oi? Quan es va al gimnàs de la feina el normal és trobar-hi gent de la feina. Per sort, la UAB és tan gran que ha costat dos mesos que passés. Finalment arriba el dia, però, que tota suada a sobre una bicicleta estàtica, veus de reüll un senyor que et sona, definitivament. No és cap alumne, per sort. És un tècnic. Tots dos mirem de mirar cap a una altra banda i ens ignorem civilitzadament. Quan me’l trobi per la facultat faré veure que no l’he vist en calça curta, si ell fa veure que no m’ha vist panteixant no gaire dignament.

Prova número 4: a la dutxa! L’únic problema és que no sé gaire on mirar perquè no es noti que em costa molt no mirar les desenes de parells de pits descoberts que es passegen al meu voltant. De debò que no és res sexual, és simplement que… costa no fixar-s’hi. I una noia em demana una mica de xampú, tan naturalment, i jo només puc pensar “mira-la als ulls, mira-la als ulls”… fins que m’adono que ella també m’està mirant a mi a una alçada sospitosa. Glups.

Prova número 5: addicció. De sobte, no tens forat a l’agenda. Feina, escola, vida social… I et trobes desesperada, pensant que si avui et lleves a les sis podràs acabar no sé què i tenir un forat al vespre, sempre que quedis una mica més tard amb no sé qui… El sistema t’ha engolit, ets oficialment addicta a una estona diària d’humiliacions diverses que, no saps ben bé per què, t’acaben fent sentir millor.

Qui ho havia de dir…

Perquè existim

Deia Cortázar, crec que a Salvo el crepúsculo, que l’amor és com una finestra a un altre món, i que cal decidir si saltar per la finestra i endinsar-s’hi o mirar-s’ho còmodament des de casa. El problema, per a ell, era que les finestres no fossin sempre consecutives, i que no esperessin pacientment que es tanqués l’anterior abans d’obrir-se de bat a bat en tota la seva exuberància. De vegades em demano si Windows no va robar-li el seu nom a Cortázar, si aquesta idea d’anar obrint finestres al món per saltar impunement d’un lloc a l’altre no és el somni de qualsevol persona promiscua o curiosa o inconstant com la majoria de nosaltres.

El cas és que amb el cafè d’aquest matí, amb deu pestanyes obertes al navegador, m’ha arribat com una finestra seductora el debat de les Dones 3.0, i he acabat llegint els interrogants de la Meius sobre què fem les dones a la xarxa. Ho demana com si la xarxa no fos nostra, com si l’hagués construït algú altre. Ho demana i immediatament t’imagines un exèrcit d’homes amb bates blanques dissenyant pàgines web, farcint la Viquipèdia, escrivint blogs i piulant i penjant fotos al Picassa i dient-te per molts anys al Facebook. I llavors nosaltres, les dones, que decidim “entrar-hi”, silenciosament, com si fos casa d’un altre.

Les dones hem entrat a la xarxa perquè és nostra, perquè ningú ens hi ha de donar permís, perquè és un espai com tots els altres que ens pertany al 50%, perquè el món sembla dels homes però en realitat el fem tots els que hi vivim. Perquè la construïm entre tots, cadascú amb les seves particularitats. Perquè existim, encara que de vegades sembli que no tant, ni amb tanta intensitat, ni amb tanta transcendència com ells, que surten als diaris i tenen el poder i els diners i el prestigi i les armes.

Som aquí com som al món i jo diria que cadascú té els seus motius, que no depenen tant de ser home o dona com de tantes altres circumstàncies que compartim amb uns i ens separen d’altres. Som aquí perquè existim, perquè calem. I, si algú en dubta, li podem recordar que, al cap i a la fi, tota la humanitat l’hem parit nosaltres.

La bassa sense oques

El poeta és poeta i ja se sap, ens llevem raonablement d’hora però jo tinc feina i ell té les seves coses i encara no sap exactament on hem d’anar ni quan, així que tampoc no és sorprenent arribar dues hores tard i sense res a les mans a la primera edició del Poesia & Bassa, un dinar que aplega ments sensibles en un ambient distès amb l’objectiu d’intercanviar idees, sentir poesia, passar el dia.

Al mas de Rosina Ballester, a les Borges del Camp, s’hi han aplegat vuit poetes oficials, un gos juganer i sis acompanyants pacients (entre els quals, dos nens impressionantment tranquils, un terapeuta amb molt d’humor, un pare exemplar, una menorquina transplantada i una cronista vocacional). Els més ben informats han dut coques, embotits, amanides, pa. I vi, molt de vi.

I així, entre el fuet i les mongetes, ens posem al dia de què ha escrit aquell, quins premis s’han guanyat darrerament, comentem la inversemblant resolució d’ajuts de la ILC (no li ha tocat la grossa a cap dels presents, enguany, tot i el talent evident que desborda tothom), parlem del misteriós «poeta maleït» i el busquem al Facebook, que els que encara no ens ha esborrat el tenim com a «amic». Jorge Brotons pren apunts en un quadern ple d’aquarel·les precioses, Mireia Vidal-Conte l’informa que en fan amb paper més gruixut, Ramon Boixeda no explica a ningú que ell també duu una llibreta amb dibuixos ràpids i interessants. Quan arriba Francesc Todó s’interessa de seguida pel pinzell amb aigua incorporada de Brotons, que el regala encantat al pintor.

En alguns moments la Vita, una pastora belga jove i enèrgica, rebolca per terra l’Andreu i en Curial alternativament i fa com qui els mossega les orelles. Tot i que el primer cop hi ha una cronista que està a punt de tenir un atac de cor, sembla que és un joc innocent i ni els pares ni els nens implicats s’immuten gaire.

Quan tothom sembla tip enretirem els plats i comencem el vell joc del cadavre exquis. El resultat sembla bo, però es podria deure a l’excel·lent lectura de la rapsode Cèlia Sánchez-Mústich, o als litres de vi que han anat baixant. I després de l’entrant, el plat fort: els poetes treuen llibres, llibretes, fotocòpies, i comencen a recitar versos propis o aliens. Òscar Palazón llegeix les traduccions que ha fet a l’anglès d’un llibre inèdit de Meritxell Cucurella-Jorba, Raquel Estrada recita ordenadament, Mireia Vidal-Conte deixa anar un torrent imparable de versos, algú recorda els Imparables i es reivindica com a «aturat». La cronista treu la càmera i dispara a tort i a dret; una altra part de l’obsessió documental. Ballester i Todó regalen llibres, la tarda va passant.

Llavors, enmig de la voràgine poètica, algú recorda la bassa, i tots cap allà. El cel s’ha tapat, però Boixeda i Ballester són uns valents i acaben de cap a l’aigua; els altres remullen els peus tímidament. Els núvols insisteixen que es banyi tothom i deixen caure unes gotes poc convençudes que ens empenyen a la cuina del mas. La poesia i l’aigua obren la gana, la coca que no és devorada acaba en paquetets que Ballester reparteix als que marxem.

Ja al cotxe, amb la panxa plena i un somriure difícil d’esborrar, posem Leonard Cohen. Encara no sabem que a Barcelona hi ha hagut una tempesta torrencial i interroguem el cel, que aquí no es decideix a ploure de veritat. I ens fem el bon propòsit que, si a la pròxima edició ens tornen a convidar, portarem una quiche de verdures i arribarem a l’hora que cal. De veritat.

Quan “moltes” no són tantes, en realitat

Un home intel·ligent, sensible, un home que respecto, va fer ahir un comentari al Twitter que em va sobtar. Afirmava que hi ha “moltes” denúncies falses de maltractaments, i que qualsevol dona que odiï el seu ex pot destrossar-li la vida enviant-lo a la presó (preventiva) amb una simple acusació. El tema és massa complex com per tractar-lo en 140 caràcters, així que aviat ho vaig deixar córrer, però hi ha alguna cosa dins meu que no vol deixar-ho tot en un parell de piulades  de resposta més o menys contundents. Així que he buscat dades, per veure què vol dir “moltes”.

Un diari tan poc sospitós de feminisme radical com El Mundo publicava que durant el primer semestre de 2010 el Consejo General del Poder Judicial va detectar 3 denúncies falses en els 23.762 dictàmens que es van fallar en aquell període a Espanya. Això, per a qui tingui mandra d’agafar la calculadora, és un 0,01% dels casos. Aquestes dades estan molt lluny de la meitat de denúncies falses que argüeixen que hi ha alguns blocs, majoritàriament amb arguments fal·laços i fent un ús (en el millor dels casos) parcial de les dades.

De fet, sovint afirmen que tots els casos en què no se sentencia com a culpable l’acusat (i recordem que “no culpable”  o “absolt” no és el mateix que “innocent”), serien denúncies falses. Però aquí, evidentment, falla alguna cosa. Com pot ser que les mateixes persones que es declaren defensores del dret a la pressumpció d’innocència (dels maltractadors) la neguin a les víctimes? No caldria demostrar que la denúncia és efectivament falsa (com passa en el 0,01% dels casos) abans d’afirmar que ho és?

Entenc perfectament la ràbia que van sentir els tres homes que el primer semestre de 2010 van ser jutjats injustament. Les dones que fan servir una arma com aquesta contra un innocent mereixen el càstig que indiqui la llei, i segurament més. Són les insolidàries que desprestigien les que pateixen de debò, són les imbècils que ens fan haver de tornar a repetir fins a la sacietat que els maltractaments són un problema real, són les filles de puta que donen als violents arguments per defensar el que no es pot defensar. Però són el 0,01% de les denunciants, no la meitat. I recordem que hi ha un nombre indeterminat (ara diria “moltes”, però no vull dinamitar-me l’argumentació) de dones que no denuncien els maltractaments que pateixen.

L’any 2010 van morir a Espanya 73 dones a mans de les seves parelles. Em sap molt greu pels tres homes que van passar dies a la presó preventiva sense haver fet res de res, de debò. Però em sembla que el dret a la vida passa per davant de la pressumpció d’innocència, ja em perdonareu. I em sembla que hauríem de lluitar perquè els fills de puta, tant els que maten com els que denuncien el que no ha passat, acabin a la presó. I no tractem segons quins temes a Twitter, que prendrem mal, de debò.

*He fet servir xifres d’Espanya perquè, atès com està muntada la paradeta, són més fàcils de trobar. Sí, tu, hi ha estudis que no es fan per nació, sinó per estat. Però això seria tema d’infinits altres posts.

Rocafonda forever, o de nits que caldria repetir

Posats a parlar de divendres, tocaria Plaça Catalunya, flors, pell eriçada, molta gent que no pensa igual però sent que no hi ha dret i surt al carrer. Però tinc un compromís que no m’ho permet, ja em perdonareu. I és que divendres, quan ja ens havíem acabat tota l’aigua i només quedava una gasosa insuportablement dolça i un vi exageradament dolent, vaig prometre que faria la crònica del sopar d’EGB.

La idea seria que Facebook, i un dia trobes no sé qui, i llavors la pàgina del cole, i llavors no sé qui altre més. I hi ha aquell nen que et pegava sistemàticament i a qui fas veure que no veus i creues els dits perquè no et vegi, i llavors pensar: “que tinc més de trenta anys, joder, segurament ara sóc més alta jo que ell”. Com a mínim amb talons. I tants records, tants, que ja no saps quins són els bons i quins són els dolents.

Confesso que l’any passat, quan es va fer el primer, em va fer una mandra infinita. Visc lluny, a l’escola era rara en general i tirant a autista en concret, i no em feia l’efecte que hagués fet cap amic de veritat durant els anys que hi vaig ser. Així que me’l vaig saltar olímpicament. Però aquest any, no ho sé, potser perquè MR m’ha enviat uns missatges tan bonics, potser perquè tenia curiositat per saber què feia tothom, potser perquè em faig gran i se’m fa estrany que hi hagi gent que fa vint anys que no veig, vaig demanar a J que es quedés amb els nens i vaig enfilar cap a Mataró, ciutat postindustrial, capital de comarca, bressol del meu mar particular. I quina nit, senyores, quina nit.

Un bon resum seria JM dient “jo d’això no me’n recordo” parléssim del que parléssim. El dia que ens van enxampar robant un examen. La mestra amb qui vam ser més cruels del compte. Les classes d’educació sexual. Ah, no. D’això sí que se’n recordava. En fi. I la conversa va anar de fills molta estona, dels que tenim i dels que estem esperant, i van sortir fotos (dels fills i de nosaltres quan érem petits), i vam riure de la moda dels vuitanta, i vam rememorar el viatge de fi de curs a Àmsterdam, i tothom estava de bon humor i tothom semblava feliç.

Hi va haver la presència estelar de L, la nostra mestra d’anglès i socials durant el cicle superior. Comptava amb l’admiració general (jo crec que ho sospitava i per això va venir, a fer-se un bany de masses), i fins i tot C, que havia suspès insistentment totes les seves assignatures, la va saber perdonar. En general, escenes dignes d’una pel·li d’humor espanyola d’aquestes en què es troben una colla de gent de trenta-uns-quants quan fa anys i panys que no es veuen. Els flashbacks haurien estat imperdibles, segur. Fins i tot teníem un agent de la poli secreta que continua igual de simpàtic que sempre i explicava anècdotes sucoses de la professió. Quan va sortir el tema acampada, li vaig dir que els mossos que havia vist al matí a Plaça Catalunya m’havien semblat uns fills de puta i ell va somriure estòicament i va fer que sí, que sí.

El toc innegablement català, però, el van posar els Capgrossos de Mataró. Sopàvem al seu local i van venir a demanar-nos que féssim pinya. Dissabte encara tenia els braços adolorits de tant empènyer. I sí, ML, MR i jo estàvem moníssimes, amb les faldilletes i els talons fent pinya. De veritat.

Jo que em recordava incòmoda entre els companys de classe em vaig sorprendre de riure tant i de passar-m’ho tan bé entre aquelles persones amb qui havia compartit deu anys (aviat és dit!) de balls populars, visites a l’hort, aula taller, colònies, polls. La veritat és que no només estàvem tots molt més guapos, diria que créixer se’ns ha posat bé en general. I quan AF, que està acostumat a ser el centre de tot, ens va fer callar per dir, solemnement, que se sent orgullós d’haver anat a aquella escola, i que és l’escola el que l’ha fet ser qui és, tots vam haver d’assentir. Realment l’Escola Pública Rocafonda ens ha marcat a tots.

Després del sopar van venir les copes, i després encara una passejada en petit comitè per aquesta ciutat que ja no és meva, i menys de nit. Però alguna cosa màgica devia haver-hi perquè els quatre que vam quedar acabéssim xerrant encara més, banyant els peuets al mar, caminant quilòmetres perquè no s’acabés la nit. I la sensació que sí, que aquesta nit s’ha de repetir. Ni que sigui d’aquí a vint o trenta anys, per parlar dels néts, de l’artrosi o de les compreses contra les pèrdues d’orina. Jo em comprometo a fer de cronista oficial, és clar que sí.

Helicòpters, acampades, trens; desinformació general

Llevar-me a casa teva és que em desperti una tia pesada que parla en anglès des del teu mòbil ancestral. It’s seven fifteen, it’s time to wake up. Avui no et limites a tancar-lo perquè soni un altre cop al cap de cinc minuts, com sempre. Avui el llances a l’altra punta de l’habitació, que no és gaire lluny, però tanmateix… I jo em giro i t’abraço i et beso, i passa molta estona (fixeu-vos en l’elipsi tan elegant) abans que m’adoni que aquest soroll constant no és el meu cor ni el teu, és un helicòpter. I tu, que has sortit al balcó a mig vestir, dius, efectivament, “què fot, aquí, un helicòpter de la poli?”. I jo penso Plaça Catalunya a cinc minuts i duc el portàtil al llit i engego el Twitter, i sí, efectivament, sembla que estan desallotjant. Segons els diaris, per “netejar”. Segons els indignats, per collons.

Dutxa, te, córrer cap al tren. Però abans de saltar-hi passar un moment, només un moment, per l’acampada, a veure amb els meus ulls què passa, per sentir-me una mica menys aliena a la resta de la humanitat. I allà hi ha gent que crida, mossos quiets i mossos que es mouen, algun exaltat que afirma la inutilitat de la resistència pacífica i demana sang. I sí, de sang n’hi ha, perquè les porres corren i la veritat és que impressiona veure un noi que podria ser alumne meu amb el front ple de sang i un trau considerable al cap. M’hi estic deu minuts, només, perquè tinc una reunió i la feina i blablabla. La pell de gallina, moltes, moltes ganes de plorar. De plorar de ràbia, perquè no hi ha dret, i de plorar d’alegria, perquè hi ha molta gent que crida que no ens hi tornem, que els violents són ells, que ho hem de demostrar.

Vaig cap al tren i trobo una furgoneta amb dos mossos còmodament asseguts, esperant. Encara no porten la cara tapada. I jo aprofito la meva pinta de bona nena que no ha trencat mai un plat, i somric el meu somriure més càndid, i ell baixa la finestra perquè veu que li vull parlar.

-Bon dia, una pregunta: no és tirant a il·legal que aneu sense identificar?

Ell canvia de cara, esbufega una mica, però respon amablement:

-Tots portem la TIP [sic], anem identificats.

Jo continuo amb el meu to cordial.

-No, els que hi ha a la plaça no porten cap identificació i molts van amb la cara tapada i tot.

-A veure, portar-la la porten, el que passa és que potser no es veu, no ho sé.

-Bé, em sembla que sí que ho saps, però és igual.

I el meu somriure ara ja és cínic, però me’n vaig cap al tren. M’assec amb el meu quadern, disposada a perpetrar un dels poemes dolents que se m’acuden darrerament, però ah! els déus em tenen un altre destí preparat. Al compartiment del costat hi ha dues iaies que m’entretindran fins a La Floresta.

iaia A: ¿Qué, has visto el follón en Plaça Catalunya? Más de mil guardias hay ahí. [Home, feien posat de milhomes, però no sé jo si eren tants...]

iaia B: Ahora iba más juventud, porque iban unos muchachos con unos pelos muy raros, seguro que iban para allá. [Ehem... La noia del meu costat em mira, se'ns escapa el riure per sota el nas.]

A: Pues sí, porque hay una gente muy rara ahí.

B: Pero está muy bien que se mueva la juventud, que pidan sus derechos.

A: Bueno, ahora ya lo han pedido, ya llevan muchos días, ¿y qué? ¿Qué van a sacar? Si Zapatero el pobre hace lo que puede, pero claro, no es un dios para dar tanto trabajo. En este país falta mucha cultura. [Sí, en això hi estaríem d'acord, iaia A] Pues ya lo han pedido, pues ya está, que se vayan ya.

B: Sí, a Zapatero le han castigado mucho, se creen que si vienen los otros van a estar mejor. Si se ve que el que viene está en contra de los abortos y los gays y todo, a ver lo que va a pasar. Vamos a ir para atrás. [Mira, una iaia progre a favor dels drets universals, com mola...]

A: Yo es que no fui a votar, porque Jesús estaba viendo no sé qué que daban en la tele y dijo “da igual, como estas no son las buenas, pues no vamos a votar”, y no fuimos. Pero yo habría votado a Zapatero. [No sé si dir-li que Zapatero no es presentava, ell personalment, vaja, i que de fet sembla que no es tornarà a presentar. No, no, és igual, que li donaré un disgust innecessari. Ja l'hi explicarà en Jesús.]

B: Hombre, pues no ir a votar porque daban algo interesante en la tele… Eso tampoco es. Lo primero es lo primero. [M'agrada cada cop més la iaia B, ho he de confessar.]Bueno, da igual, porque la crisis no se va acabar. En Alemania sí, porque en Alemania tienen industria. Pero aquí no tenemos nada, las empresas se las hemos vendido a los alemanes y a los suizos y ahora, como hay crisis, se van.

A: [contrariada] Bueno, yo de eso no entiendo, pero vaya…

B: [clarament orgullosa del seu vàstag] Yo es que tengo uno en casa que le gusta mucho todo eso y lo lee y lo estudia. Tanto meterse con Zapatero, y encima ahora dicen que el que viene es gay. [Però iaia B, no havíem quedat que vostè estava a favor dels gays?]

A: ¿Quién, el alcalde? [Ai, com sàpiga en Trias que entre les noies de la seva edat corre la Brama que és gay!]

B: No, el otro, el Rajoy.

A: Bueno, pues que sea lo que quiera [Molt bé, iaia, molt bé].

B: Pero está casado.

A: ¡¿Con un hombre?! [La noia del meu costat i jo fem el que podem per no pixar-nos de riure allà mateix]

B: No, con una mujer.

A: Ah… Pero es que a mí no me parece bien que se casen, porque claro, se juntan dos mujeres y luego quieren pagas. Pues eso no es. Y dos hombres, pues peor, porque por mucho que digan, a ver quién limpia, si son todos inútiles. [No puc, no puc fer cap comentari. Diguem que faig una esmena a la totalitat.]

La cosa continua molta estona, tot en el mateix to, i jo voldria saber taquigrafia per prendre les notes més ràpid, però una té les seves limitacions. El cas és que en un moment que detecta que la miro, la iaia B comença a parlar-me a mi, i ja no puc apuntar, només fer que sí a tot el que em diu, perquè sospito que intentar dialogar-hi seria francament agosarat. I jo només volia escriure un poema dolent, de veritat…

Arribo a la UAB en un estat estrany. Tenim una reunió per parlar de feina però cap de les tres ha esmorzat, així que decidim fer-la al bar. Hi ha el Cuní a la tele i, al davant, un noi amb samarreta verda, dret, mirant-se’l molt de prop (perquè no se sent gaire, suposo). De tant en tant s’indigna i fa que no amb el cap. Les meves companyes van dient, jo vaig apuntant, però no puc evitar mirar-me la tele, el noi de la samarreta verda, altra gent que es va acostant a la televisió. Quan acabem, a quarts d’onze, el bar de Ciències de la Comunicació és un grup de trenta o quaranta persones dretes davant de la televisió, amb el noi de la samarreta verda encara al davant, parlant per telèfon (segurament amb algú que és allà, en directe, vull imaginar).

I llavors córrer al cotxe, que avui els nens no tenen escola i els he de passar a buscar per casa son pare a les onze. I poso en Fuentes, que em cau bé, i flipo, literalment flipo, amb les notícies de Catalunya Ràdio. “Una petita càrrega policial per ajudar els equips de neteja a fer la seva feina”, “els ferits provocats per les tensions del moment” (sí, sí, ja es veu, quines tensions provoquen ferits) i altres perles informatives per l’estil. Però de la UAB a casa és un moment i hola, nens, pugeu, pugeu, i s’ha acabat la ràdio i la tranquil·litat. Ja a casa engego el twitter, faig una mica de feina, miro de no posar-me porfunda i riure una mica amb l’humor negre d’en @roccasagran i l’@EBOdospuntzero. Em decideixo a escriure aquesta crònica que ha de ser la meva manera de ser aquí però sent una mica allà. I sembla que ja està, que ja marxa la poli, que la gent torna a ocupar la plaça.

Els nens pregunten què passa, jo responc com puc. I en solidaritat amb l’acampada decideixen fer un pícnic al terrat amb dues amigues del barri, i preparo patates xip, begudes, síndria i entrepans. Un dia, quan siguin grans, espero que recordin que ells també van ser, a la seva manera, part dels acampats.